A la imatge, un insectari on, en lloc dels cossos efímers de les papallones, són fixades amb agulles entomològiques paraules i breus expressions arrencades de cartes manuscrites. Són fragments sensibles de correspondència epistolar –d’un temps en què escriure cartes encara era un gest quotidià–, rebudes entre els anys 1989 i 1991, durant el meu autoexili als Estats Units.

Van ser dos anys, a l’altre continent, de solitud volguda, durant els quals les cartes van adquirir un paper –mai millor dit– intensament desitjat. La seva arribada es convertia en un ritual ple d’emoció. Desvetllar el remitent era el primer gest; després, n’assaboria la cal·ligrafia i estudiava els segells. Allargava aquests preàmbuls abans d’obrir-les i endinsar-me en la lectura, per a la qual buscava un lloc propici segons el to del dia (the mood of the day).

Vaig descobrir sensibilitats i matisos de persones properes que fins aleshores desconeixia, amb qui no m’havia cartejat mai perquè la proximitat física ho feia innecessari. En una carta no s’hi escriu qualsevol cosa: qui escriu s’atura, pensa i escull què vol dir. La limitació del format i el fet que allò escrit serà llegit en diferit exigeixen una tria de continguts rellevants i concisió. El que més em va captivar va ser la manera natural amb què el relat irromp en el gènere epistolar, pròpia dels animals narratius que som.

Amb l’entrada del segle XXI, davant l’arribada en tromba de les noves tecnologies de comunicació immediata, vaig adonar-me que aquelles cartes s’havien convertit en espècimens en perill d’extinció. Vaig concebre aquest insectari de retalls epistolars manuscrits com una reflexió sobre aquesta desaparició. Per fer-lo possible, vaig haver d’esquarterar les cartes que encara conservo, ara ferides.

En exposar mots manuscrits com si fossin insectes d’estudi, aspiro a provocar un estranyament en la mirada, tant dels qui han estat testimonis de l’extinció del gènere epistolar com dels qui no l’han arribat a conèixer.

Contemplar un insectari implica sovint una experiència ambigua: d’una banda, permet gaudir de la bellesa hipnòtica de les papallones; de l’altra, fa present la consciència incòmoda que aquesta bellesa ha estat fixada a partir de la mort. L’insectari no és només un dispositiu de conservació o coneixement, sinó també un espai on la contemplació estètica queda travessada per una ombra ètica. I és en aquesta ambivalència on la mirada esdevé conscient que tota forma preservada conté, alhora, una bellesa salvada i una vida interrompuda.