En unes vacances d’estiu, aproximadament fa més de trenta anys, la meva dona i un servidor vam tenir l’ocasió de compartir amb uns amics un viatge a Itàlia, amb cotxe i tenda de campanya. Sempre n’hem guardat un bon record inoblidable. Un seguit de ciutats visitades desfilaren en la nostra visita, com Florència, Pisa, Siena, Milà; totes elles ens van encisar. No va ser gens menysvalorada la ciutat d’Assís. Indret entranyable, per ser el bressol de sant Francesc i per una devoció especial que ens havia arribat per versió familiar des de la infantesa, dins el marc de la nostra educació cristiana.

Avui, aquell record inesborrable encara perdura i resta impregnat en la nostra memòria. Aquest fet engruixí la nostra devoció a sant Francesc d’Assís i, amb el pas dels anys, va millorar a causa de les moltes lectures que se’n desprengueren; creant d’aquesta manera un pòsit de saviesa espiritual, en el nostre interior.

Amb data de Reis de 2026, la nostra filla nodria la nostra petita biblioteca franciscana amb un nou llibre: Francesc d’Assís. Càntic del germà Sol i altres escrits (de Fragmenta Editorial), de l’autor Silvan Piron, 1967, (gran expert en la història del franciscanisme medieval). Una bona lectura, una més, que ens parlava de la importància de Francesc en el segon mil·lenni de l’era cristiana i que el seu missatge encara ressona dins la societat cristiana.

Fins fa poc, i amb data d’enguany, propera a la Setmana Santa, un bon amic i prevere em va fer  arribar un escrit en castellà sobre La dimensión espiritual de san Francisco de Asís, de Federico A. Sànchez Arias, president de l’acadèmia d’espiritualitat de Madrid. Una bona coincidència, amb una bona lectura en temps de preparació per a la Pasqua de 2026.

Sense cap dubte, en l’esmentat escrit sobresortia un dels trets més característics  de  sant Francesc, que era la pobresa. I ens deia que per a Francesc la pobresa no era estrictament una condició econòmica, ni de cap de les maneres una obligació moral, sinó que constituïa una perfecta experiència espiritual, profunda, alliberadora i salvadora. Aleshores suposava, per ell, confiar completament en la providència divina. Una formosa realitat, ens deia l’autor, que a la majoria dels cristians catòlics ens pot resultar complicada de portar a terme.

Amb la renúncia dels béns familiars i consegüentment de la seva herència, el nostre sant cercava que no hi hagués res que li fes nosa per a fer una entrega total cap a Déu. En els escrits de Francesc i en la seva vida es manifesta una constant idea: que el vertader tresor no es troba en la riquesa material, sinó en l’amor, la humilitat i la fraternitat. Qui viu després dels béns materials, viu amb una alegria més elevada.