En un dels esmorzars de forquilla que la mesa d’edat —que es va fundar per Josep M. Contijoch, recentment traspassat, i encara molt present—, en sortir el tema de la represa de guerra entre hebreus, ianquis i aiatol·làs teocràtics de l’Iran, em vaig comprometre que es poden trobar similituds, i aquí estem per donar explicacions i aclariments en forma d’article DE L’ESTRET DE LA RIBA, i els habitants de les boques dels túnels en podem dir força coses, tan de temps de pau com de temps de guerra.

Així, i recordant coses escrites, l’octubre del 2023 ja vaig titular un article com Lilla, tres travesses i dos estrets, i aclarim que és una curta travessa en què s’acumula el coll de Lilla, el túnel de Lilla, autovia A-27, el pas de l’AVE per Lilla, camp magre, la carretera de Reus a Montblanc, la de la Riba a Vilaverd, el ferrocarril, que va arribar a l’estret el 1863, i el riu Francolí que va arribar fa uns milions d’anys, i si sumem uns quants milions més, resulta que la Conca era un tros de mar, i el terreny on vivim, desconec si abans estava sota l’aigua o si eren contrapunts que sorgien del que és avui serralades de litoral, com la serra Carbonària, Miramar o el Tossal Gros.

Ja en l’article, els habitants de les boques dels túnels, de febrer del 2022, dèiem que vam recordar a l’Ajuntament de Montblanc que totes les travesses per comunicar per tren o carretera s’han fet sobre terrenys majoritàriament de l’antic terme de Lilla, i per Montblanc han recaigut prebendes europees del tant per cent cultural, i els de Lilla ens hem quedat amb la pols, la runa, la maquinària, les esquerdes, els camions, els sorolls i els calaixos eixuts i un foc forestal.

Ara bé, Lilla, per culpa de les estenosis o estretors de part dels seus carrers, es va obligar ja al segle XIX, és a dir, fa més de 150 anys, a circumval·lar el poble de Lilla, modificant el coll de Lilla, i deslliurant Lilla de la càrrega de la circumval·lació, a partir de 1844. En canvi, Vilaverd i Fontscaldes van accedir a la circumval·lació, en quasi un segle de retard, fins als anys 70-80 del segle passat.

Bé, a l’estret de la Riba no tenim sota terra ni petroli, ni gas liquat i només la poca aigua que es pot trobar a nivell del riu Francolí. Però ens quedem amb el pensament que va deixar escrit mossèn Armand, que va passar per Lilla com a rector: “Lilla, és un poble antic i formós. Arrecerat al cingle, cruïlla de camins, generós per les seves fonts, estes en boscos i conreus, talaia de la Conca, poble que es presenta al viatger com un ramadet de cases encavalcades, les unes amb les altres.

I DE L’ESTRET D’ORMUZ, i dels clergues, que en nom d’una república teocràtica ara manen des de fa 47 anys a l’Iran, abans Pèrsia, també en podem dir força coses, tant en temps de pau com en temps de guerra.

Anem recordant. L’estret d’Ormuz, en persa Hormoz, i en àrab Hurmuz, és un freu entre el golf Pèrsic i el golf d’Oman, que té una longitud o profunditat de 167 quilòmetres i una amplada que oscil·la entre els 96 quilòmetres i els 52. A la costa nord hi ha l’Iran, i a la costa sud els emirats àrabs.

Un terç del gas liquat del món, i el 25% del consum mundial de petroli, passa per l’estret, cosa que el converteix en una ubicació estratègica mundial i molt important per al comerç internacional, com a mínim a dia d’avui com anirem recordant.

Però del segle VII abans de Crist, fins al segle XIX, Ormuz havia sigut refugi de pirates, i l’economia de les terres riberenques estava basada en la pesca, i el comerç de perles aconseguides de les ostres i pel procediment de l’apnea. La ciutat principal de l’estret és el port iranià de Bandar Abbassí.

Ja sabem que la zona està en guerres creuades entre jueus i l’Iran, majoritàriament comandat per clergues xiïtes islàmics, i els ianquis comandats per Trump, que es va considerar amb capacitat per destruir l’Iran, i això havia de passar la nit del 7 al 8 d’abril, i que en despertar-nos ens han aclarit que es donen quinze dies més de temps perquè tots reflexionin abans de la gran matança. I així estem, amb els intervinents que ho presenten com una gran victòria, cadascú amb els seus èxits interns a favor.

Trump accepta esperar 15 dies, sempre que l’estret resti obert, i així estem des del 28 de febrer en què els ianquis van atacar i matar cúpules de poder iranianes, i que va coincidir amb el naixement del Magí, del qual la companya i nosaltres som els seus oncle-avis, fins avui que el Barça juga al re-Nou Camp, un partit de quarts de final de la Champions europea.

Ah!, i Trump va dir en iniciar la destrucció i matança de l’Iran que ho feia perquè tothom sortís al carrer i l’Iran aconseguís un canvi de poder, i fins i tot el fill del derrocat xa de Pèrsia s’oferia per ajudar a recompondre el desgavell.

Doncs, la capacitat de resistència dels aiatol·làs només ha sorprès gent mal informada; ja que els aiatol·làs ja han matat, probablement a temps, els seus dissidents i tenen ben preparats per morir per Déu i per la Pàtria el 30% d’una població de 80 milions, i que conformen apassionadament la seva guàrdia pretoriana de la revolució islàmica i teocràtica, que l’aiatol·là Homeini va desenvolupar, arribat de França i amb totes les benediccions de la gauche divina francesa dels feliços anys 70 del segle passat.

I com que es disposa de 15 dies de “pau”, torna a baixar el preu del petroli i tornen a pujar les cotitzacions a la borsa.

També s’haurà de decidir, al tombant de si deixaran el Líban en pau, i l’Iran ha de deixar d’atacar la resta d’emirats i sultanats pèrsics, en els quals els ianquis tinguin amistat i bases militars.

També és preocupant que Trump ja ha realitzat 60 canvis al Pentàgon, canviant de lloc o tirant per la finestra gent que per Trump és essencial, fins que se’n cansa.

I sempre el mateix; Israel ordena i mana, EUA fa i desfà i els islamistes es defensen discrepant xiïtes i sunnites, com en el cristianisme s’ha discrepat i també guerrejat entre catòlics i protestants, i pels segles dels segles.

I això ens porta al final poètic, que no és just que mai un poble hagi de morir per un home sol. Acabem recordant Salvador Espriu, i la seva “pell de brau”:

A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol.