Ens anirem situant. Ja tinc dit que al Principat d’Andorra, si suméssim els dies i les nits que hi he pernoctat, al país del “virtus unita fortior” i del “en cas de dubte lingüístic: en català ens entendrem”, crec que passarien d’un any, les estades al llarg de la vida.

La suma dels, diguem, últims deu anys ha consistit en dues o tres vegades per any, a quatre dies i tres nits de promig. La majoria de vegades hi anem dues parelles, en edat de jubilació, que tenim en comú haver navegat molts anys junts, amb vaixells en què cal treballar les veles i on, si no hi ha pau i harmonia, no es pot funcionar. També tenim en comú que els quatre som llicenciats en dret, d’abans de la massificació dels anys noranta del segle passat. Els homes per la Universitat de Barcelona i les dones per la universitat a distància, ja que han estudiat dret i han treballat alhora.

I ara resulta que el Mediterrani proper i l’Andorra dels Pirineus els tenim força travessats. L’apartament dels amics es troba a Arinsal, i es pot dir que és a primera línia de neu, a 1.300 metres d’altitud, i una de les passejades ha estat fins al poble de Xixerella.

És un petit i tranquil nucli de població situat a la parròquia de la Massana, ubicat a 1.414 metres d’altitud, entre Erts i Pal, allunyat de zones massificades, i en pocs minuts s’arriba al centre d’activitats i esquí de Vallnord. Allí hem dinat, aquest cap de setmana post-Setmana Santa, que per als guiris que busquem tranquil·litat és una meravella, ja experimentada en altres ocasions. A l’estiu ens van donar carabassa fins tres dies més tard i les orenetes ja havien volat, i no va poder ser. Aquesta vegada ho vam aconseguir i vam dinar a la borda Xixerella. Hi ha qui diu que és el millor rest-borda d’Andorra. Ull: un restaurant dins d’una borda vol dir una antiga cabana de muntanya, utilitzada per ramaders, transformada en restaurant rústic que serveix cuina tradicional andorrana, en un entorn històric i acollidor.

Ens ha sortit a uns 50 euros per cap, però només prenent dues canyes i una ampolla de vi de mig litre. Un dels plats més cars, a 28,50 euros, ha estat un plat d’enciam; però aquest enciam es diu “xicoia” o xicoira, una planta herbàcia que, encara que coneguda almenys als Països Catalans, a Andorra només es troba una curta temporada a la primavera com a planta salvatge, i les fulles comestibles tenen un rerefons llenyós i amarg. També es coneix com a escarola borda.

XITXAREL·LO O XItXAREL·LA

Col·loquialment parlant, acostuma a referir-se a gent jove i inexperta, sovint amb pretensions d’adult, però de primera volada, aprenent d’home o dona, mancat d’experiència i fàcil d’entabanar.

I referint-se a gent més gran, són persones informals i una mica ximpletes, baliga-balaga. També, els que van per nota poden dir: és un tros de quòniam, que es pot interpretar com un talòs o beneitó.

Hi ha qui diu que els quatre millors insults en català són: tros de quòniam, xitxarel·lo, meuca i calçasses.

I ara que ve Sant Jordi, i que coincidirà amb aquest article a la Nova Conca, tant la de paper com la digital, recordarem un parell de xitxarel·los i els seus corresponents tros de quòniams:

Eduardo Mendoza, escriptor de Barcelona i Creu de Sant Jordi, diu de sant Jordi que era un maltractador d’animals i que segurament no sabia ni llegir. Se li ha contestat per part del Govern de la Generalitat que és la festa més celebrada dels catalans i la festa cívica més important de casa nostra.

I si no, que ens ho diguin a la Conca, i a Montblanc en particular, que amb l’ajuda del folklorista Amades i la voluntat de mig poble tenim la Setmana Medieval, aquests dies de nou en marxa. És de les més reeixides de Catalunya, en què sant Jordi, el drac, la princesa, les roses i els llibres es troben barrejats i en bona harmonia.

Salvador Sostres i Tarrida, Barcelona 1975. Per a mi, va ser fins i tot admirat a començaments de segle, quan col·laborava al diari Avui, a la seva columna “Llir entre cards”. Després s’ha tornat, amb el pas del temps, un polemista, a l’estil d’en Boadella, el de La torna i d’altres. Ara viu a Madrid i, de catalanòfil, ha passat a catalanòfob, i és crític amb immigració, racisme, sindicats, comitès d’empresa i feminisme; i els seus escrits li han merescut acusacions de masclista, prosionista, i últimament dona suport entusiasta a Donald Trump.

S’havia declarat públicament independentista i ara ataca durament el procés, i recorda que Trump treballa per tots nosaltres, i ens diu que “Trump i Netanyahu netegen l’Iran perquè puguis seguir sent lesbiana o gai i no et passi res”. Recorda que “el que passa a Veneçuela, el que vindrà de Cuba i el que segueix a Gaza, el Líban i l’Iran ho fan per nosaltres”, que som uns “dropos i paràsits subvencionats”. “Perquè puguis seguir vivint de les baixes per estrès i depressió, i poder seguir vivint sense treballar. Si mana la Xina en lloc d’Amèrica, tu et moriràs de gana, perquè cap xinès capitalista permetrà que cobris sense treballar ni que tinguis dies de paternitat”.

Acaba dient que “Trump treballa per tu, encara que demostris que no aportes cap valor, i que el poc que podries fer no ho fas perquè ets un cara dura i un dropo”. En definitiva, “ho estan donant tot perquè segueixis vivint del cuento, o amb l’esquena dreta, en una democràcia benestant que sap que ets un idiota, però que prefereix pagar i no entrar en detalls”.

Doncs, Salvador Sostres a part, per mi Catalunya i Sant Jordi són el primer de tot, i acabarem amb aquells versets nostrats d’en Joan Maragall:

LA DIADA DE SAN JORDI,

és diada assenyalada, per les flors que hi ha al mercat,
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent: Sant Jordi, mata l’aranya...!