Un colom voleiant amb les ales esteses s’aproxima a la rosa, per acariciar-ne els pètals. Si l’ocell és blanc, la flor és intensament vermella. De la tija, verda, en surten tres fulles cap a la dreta de l’observador, amb un equilibri geomètric. La primera fulla s’inclina cap a la part superior, la segona cap a l’inferior i la tercera, es troba en un punt d’equilibri entre les dues primeres.

La tija la pren amb delicadesa la princesa, que és la princesa de la representació, la princesa de la llegenda, la princesa que cada any té l’honor -a la Setmana Medieval- de ser representada per una montblanquina. Vestit blanc monocroma, elegant, mànigues obertes de tres quarts, amb la mirada expectant -allà on el verd es converteix en blau- i uns llavis prims.

Al seu costat, Sant Jordi. I, entremig, un segon colom, dirigint-se al cavaller, abillat amb una imponent creu vermella, estilitzada i vertical, que n’acoloreix la vestimenta blanca, sobre la base blava que cobreix braços i cames. L’home, seriós, conscient del moment viscut, té a la mà l’espasa. L’espasa d’honor que clou anualment la festa en un acte emotiu i sentit a l’església de Santa Maria la Major, allà on històricament han tingut lloc els moments més transcendents de la vida dels montblanquins.

L’espasa s’endinsa en el drac. El roig de la sang contrasta amb les diferents tonalitats verdoses que trobem en l’antagonista. Figura llegendària que, plasmada per l’artista, es converteix en un personatge malaurat, al qual li ha tocat el paper de contrincant. Adversari derrotat per la narració dels fets i les circumstàncies victorioses dels dos protagonistes que se superposen a les dificultats objectives d’unes situació com la descrita pel folklorista Joan Amades. L’horitzontalitat del drac, la cua estesa, el cap reclinat i la boca entreoberta en denoten el moment.

Les lletres sobreimpreses a la part inferior de la imatge -incorporades per la rotativa dels cotoners, en el moment de fer-ne la maquetació, als anys setanta- no deixa lloc a dubte: “La rosa de l’amor. Pintura de Palau Ferré, l’artista de Montblanc”. I és que Montblanc és present arreu. Si hi veiem la princesa amb la rosa i el colom, Sant Jordi, un segon colom, l’espasa i també el drac, l’escenari no pot ser cap altra que la Vila Ducal.

Aquesta és la Conca de Barberà, que el pintor evidencia quan, per damunt dels arbres situats a la zona posterior del centre de l’escena -en un segon pla respecte els dos herois que focalitzen l’interès de la narració-, s’hi plasmen amb claredat les muralles de Montblanc, amb els seus merlets pronunciats. El color terrós de la línia defensiva s’entrellaça amb el groc resplendent del sol, agegantat, que contrasta amb el cel rogenc que cristal·litza tota la part superior de la composició. Les muntanyes que s’entreveuen al fons, és clar, són les de la Conca de Barberà.

Un Sant Jordi de portada, el d’El Correo Catalán del 23 d’abril de 1972, com a avantsala d’una Setmana Medieval que l’any vinent ja arriba a la seva quarantena edició. En el record personal i familiar, tanta i tanta gent, comerços, juntes i patrocinadors, que al llarg de les diverses edicions han fet possible l’impuls i la consolidació d’un esdeveniment participatiu que ja forma part de l’agenda anual del nostre país i que cada any meravella vilatans, visitants i teleespectadors.

Visca Sant Jordi i visca Montblanc!