El gènere teatral sempre ha estat un lloc idoni, de mirada atenta, per combinar-hi la reflexió pausada i el debat intens. A diferència dels filtres i la immediatesa de l’audiovisual, la dramatúrgia ens permet copsar més les paraules i els gestos, sempre en primera persona, compartint espai físic. Així, els bolos i les gires obren el terreny de joc i fan disposar a pobles i ciutats dels mateixos espectacles que es produeixen als centres de bullici, creació i difusió.

Aquest dissabte dia 5 de setembre de 2015, Montblanc és el punt d’inici de la gira teatral de l’obra Neus Català. Un cel de plom, protagonitzada per l’actriu Mercè Arànega. L’obra puja als escenaris la vida de Neus Català que novel·là la filòloga montblanquina Carme Martí.

Fa uns mesos vaig fer crònica, en aquestes mateixes planes, d’una visita als Guiamets per conèixer personalment les vivències narrades. Coincidint amb l’estrena de l’obra, crec que és un bon moment per recuperar aquells paràgrafs.

 Seguint les indicacions que oferia l’esmentada escriptora Carme Martí a les darreres pàgines d’Un cel de plom, el desembre del 2012 vam decidir visitar la Neus Català, supervivent de Ravensbrück, per conèixer el seu testimoni en persona.

Era un dissabte a les deu del matí quan ens plantàrem als Guiamets (Priorat), passant per Riudecols i Pradell de la Teixeta. Aparcàrem a l’entrada del poble, a l’ombra dels arbres que donen la benvinguda als visitants, a l’avinguda de la carretera.

Ben puntuals començàrem la conversa. Neus Català (Els Guiamets, 1915) és un referent per a tots aquells que apreciem les trajectòries vitals de les persones. Aquests camins, però, sovint, són determinats per condicionants externs que s’escapen de la pròpia voluntat d’un mateix. Els conflictes bèl·lics, la barbàrie i l’horror –com la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial– són segurament els condicionants més durs que marquen biografies. Les circumstàncies, sovint, creen herois no buscats, i les diplomades en infermeria no en són una excepció.

De pensament revolucionari, Neus Català ha esta sempre compromesa amb la utopia social que dibuixaven els teòrics. Al mateix temps, ha estat disposada, també, a prendre el Palau d’Hivern.

 Tot i que és ella la que va néixer un 6 d’octubre, era el seu germà Lluís, que també coneguérem aleshores, el que vehiculava amb més impuls les fermes conviccions nacionals i estava il·lusionat amb el procés de país que en aquell moment s’obria. Ell, que ens deixà al novembre del 2013, comprenia el catalanisme d’una forma global i recordava tota la tasca pedagògica que havia fet, a Molins de Rei, per exemple, per poder contribuir a la millora de les generacions del futur.

Fullejant de nou el llibre, tot escrivint aquestes línies, hi trobo unes notes que vaig apuntar aquell matí assolellat d’hivern. Són algunes de les afirmacions que aparegueren entre reflexions i records.

“Hem de lluitar per la vida”. Ens ho deia ella, amb força, sabent que va haver de prendre l’exili amb més d’un centenar de nens i nenes i que no va defallir, tot i ser deportada als camps. Com ens emfasitzen Amat Piniella i Primo Levi, en la seva literatura concentracionària, no és senzill sobreviure enmig de la foscor.

 Però vam voler parlar de la represa, del després, de la resistència antifranquista, de la memòria col·lectiva i del paper dels intel·lectuals i dels activistes. “Perdre la Montserrat Roig i en Manuel Vázquez Montalban va ser molt dur per a tots”. Escriptors referencials per a ella, fou precisament Roig qui recopilà Els catalans als camps nazis, obra que cal tenir present per no oblidar-ho.

“Hauríem de començar per educar els mestres”, ens recomanà, també, mirant al futur, preguntant-li per una recepta de transformació social. Els valors prioritaris del demà, doncs, es basaran en els nostres ensenyants d’avui.  

Abans d’acomiadar-nos, vaig apuntar una darrera frase que ens digué. Vital, com ella.

 “Les que surtin, hauran de testimoniar per totes”. I, certament, Neus Català ha complert i segueix complint cada dia la seva part solidària del pacte. Ella és una testimoni clar d’allò que pot arribar a fer la (no) humanitat.

La seva és una història que ens exemplifica la necessitat de construir un futur millor, un futur que ja anem fent i del que podrem reflexionar al veure ara l’obra de teatre que ens recull, novel·lada, la seva experiència.