Fa uns dies sopava amb uns amics alemanys que portaven uns amics, també alemanys. Tots plegats vam seure en una taula i vam començar a xerrar. Des del principi jo ja intuïa que més d’hora que tard arribaria... la pregunta; i com que ja fa temps que sé que en aquests casos s’ha d’estar clar de ment per poder argumentar eficientment, tinc una seqüència de recursos preparada, perquè sé que la pregunta derivarà en una llarga estona de més preguntes. Si us hi heu trobat ja deveu saber de què parlo.

En definitiva, que no havien passat gaires minuts que arriba el gran moment. La pregunta que et volen fer en el fons és que els aclareixis què passa a Catalunya i els expliquis perquè volem la independència. Però t’ho poden arribar a preguntar de moltes maneres. Variant 1) (Ells) D’on ets? (Jo) De Catalunya. (Ells) Què és diferent d’Espanya? I aquí comença una seqüència expositiva i argumentativa històrico-lingüístico-político-cultural. Variant 2) (Ells) Ah, ets de Catalunya? I ets independentista? Comença la segona seqüència que agafa pinzellades de la variant 1 i se centra en fets sociopolítics dels últims anys i el democràtic dret de vot. Variant 3) (Ells) Catalunya es vol independitzar, però com és l’economia catalana? Tercera seqüència focalitzant en balances fiscals, dèficit fiscal, Catalunya contribuent net a la UE, etc. Variant 4) (Ells) Tu creus que Catalunya s’independitzarà? I aquí ve el 4t estol de raonaments amb exemples de multitud de països que han aconseguit la seva independència en els últims 40 anys i que cap s’ha fet enrere, etc.

De fet, en el transcurs d’una conversa s’acaba passant per totes les variants, el que canvia és l’ordre de rebuda de la informació. És curiós, perquè en la majoria de vegades el que era un recel o desconeixement inicial passa a perplexitat o  inici de comprensió, caldria continuar amb la conversa uns quants dies més, comentant nous episodis, respostes, etc. per aconseguir un suport, però el que és important és que com a mínim hi ha un respecte gairebé sempre. Una frase que deixa marca és la que va dir un dia un economista català, venia a preguntar-se per què se suposa que les fronteres que es guanyen amb guerres es consideren inamovibles i legítimes, i les que es volen decidir amb vots no. A les democràcies les decisions s’han de prendre votant.  

Podem prendre les reaccions durant el sopar com un cànon habitual, que també es dóna a nivell d’estats. Primer hi pot haver desconeixement i recel, després hi pot haver fins i tot respecte, però en el cas dels estats encara es va més enllà, geopolítica, estratègies, economia, suports a nivell internacional. Doncs bé, Catalunya tindrà un bon començament, renaixem com a estat, tenim tot un camí cap endavant, cal seguir buscant complicitats d’altres estat, i altres estats també poden estar interessats en tenir bones relacions amb aquest nou país.

Com molt bé ha recalcat en Vicent Partal a Vilaweb, nosaltres hem de posar la qüestió de la independència, el problema Catalunya-Espanya, el desig de nou estat tot damunt de la taula, i això es fa amb increïbles manifestacions massives i amb implacables resultats electorals. I després amb lúcides decisions polítiques que portin a materialitzar el que s’haurà aconseguit a les urnes.

Recordeu el Referèndum escocès? Força gent que per por havia votat que “no”, el dia següent se’n penedia, però la porta ja s’havia tancat. Per nosaltres, per ara, la porta està oberta només un dia, el dia de les eleccions. Cal que siguem conscients de la transcendència dels moments que vivim i que a tanta gent li hauria agradat viure, no podem cometre errors, necessitem tothom per construir el nou estat, perquè en definitiva és l’eina que necessitem per garantir la societat del benestar, un estat que ens vagi a favor és un instrument imprescindible per al desenvolupament de les polítiques socials, econòmiques, lingüístiques o culturals que entre tots triem al Parlament.

De fet, els dos milions de persones de la Via Lliure a la Meridiana i tots els qui s’han mobilitzat i han treballat per assolir el nou estat són unes persones profundament compromeses i generoses, que han treballat per a tot el país, també per als qui encara no s’han adonat de la situació que vivim. I és gràcies a tota aquesta gent mobilitzada i conscient que amb el nou estat, ells també viuran millor. D’aquí desenes i centenars d’anys, els llibres d’història parlaran.