Primer de tot com a país ens hem de felicitar. Gràcies a tots els que vau anar a votar les opcions sobiranistes, podem celebrar ara la contundent victòria de l’independentisme. Gràcies a tots hem aconseguit la majoria absoluta cap a la independència. Una victòria incontestable. I hem de sentir-nos-en orgullosos i ser optimistes per aquest futur que comencem a construir, que, de fet, continuem construint amb tota la legitimitat i per a tothom.

Com que nosaltres encara formem part de l’estat espanyol, a vegades, per veïnatge, les veus que més s’escolten són les provinents dels mitjans i els polítics de l’estat espanyol, i a vegades sembla que el que ells diuen o publiquen hagi de condicionar uns resultats, unes eleccions o unes interpretacions. Però, per no caure-hi, cal tenir ben present el que tan encertadament l’economista i eurodiputat Ramon Tremosa ha compartit aquests dies per les xarxes. En Tremosa ha publicat un text d’en George Orwell que ja el 1943 subratllava el tipus de periodisme dels mitjans de comunicació espanyols:

“A Espanya vaig veure, per primera vegada, informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal... Vaig veure, de fet, que la història s’estava escrivint no pas en termes d’explicar què estava succeint, sinó en termes d’explicar el que havia de succeir segons la línia del partit”.

I per enllaçar-ho amb una cita d’aquest mateix 2015, només cal llegir què en diuen a la Universitat d’Oxford, a l’Institut Reuters de l’Estudi del Periodisme: “Els mitjans de comunicació espanyols, els menys creïbles d’Europa i els segons menys creïbles del món”. Són paraules contundents. I sovint els catalans ja hem experimentat aquesta sensació al llegir segons quines capçaleres o escoltant segons quines ràdios o TV. Per tot això cal anar amb molt de compte i amb molta reserva a l’hora de deixar-nos influir per aquests mitjans (que també inclouen contertulians, opinadors...).
Avui en dia tenim molt a l’abast poder contrastar titulars amb els dels mitjans estrangers. I la premsa seriosa de tot el món va obrir el dilluns 28 amb titulars clars sobre la majoria absoluta de l’independentisme. És així.

Llavors, per neutralitzar opinions i interpretacions lleugeres que acaben afectant com percebem uns resultats històrics i forts, cal poder veure les coses basant-nos en la lògica. I d’això en Vicent Partal de Vilaweb n’és un expert. L’editorial que va fer el mateix dia 28 sobre les eleccions l’hauria de llegir tothom, hem guanyat, i els que no ho han fet volen destenyir el resultat, però nosaltres hem de veure-hi més enllà.
Cal tenir en compte punts com els següents:

En unes eleccions el que es compten són escons (diputats), no vots. En un referèndum el que es compten són vots. Els que no ens van deixar fer un referèndum, ara no poden dir-nos que ho hem de comptar amb vots, a les eleccions hi ha escons. I som 72 independentistes (majoria absoluta), contra 52 unionistes.

Però, si fins i tot volem comptar vots, Junts pel Sí sola té més vots que totes les forces unionistes juntes. I si comptem la CUP, la diferència és encara molt més gran. I de fet, Ciutadans ha pujat perquè PP i PSC han baixat, és dins el mateix espai electoral que s’han intercanviat. I en base als partits que s’han posicionat en clau plebiscitària, el Sí tindria un 53,4% dels vots i el No un 46,6%.

A més, ja no es podrà utilitza més el mite de la “majoria silenciosa” amb el qual volien dir que a més participació menys independentisme, ans al contrari: tenim una participació històrica i majoria absoluta de les forces sobiranistes.

I sabeu que el president espanyol governa amb majoria absoluta amb només un 44,62% dels vots?

En un estat democràtic el vot hauria d’estar garantit si vius a l’estranger: No arriben les paperetes, a les instruccions posa que s’ha d’enviar el vot en una adreça inexistent...

Les eleccions plebiscitàries estan fetes i els resultats són evidents, contundents. Gràcies a la mobilització de tots, ara ja podem seguir amb totes les conseqüències. I els que han votat altres opcions també volem que puguin dissenyar el nou país, perquè l’hem de fer entre tots. I com diu en Partal: Enhorabona, i ara no deixeu que ningú us robi ni l’alegria ni el triomf!

I atenció: El proper 15 d’octubre es compleixen 75 anys de l’afusellament del president de la Generalitat, Lluís Companys, per part de la dictadura franquista (1940). I aquest 15 d’octubre el president Mas haurà de declarar per haver posat les urnes el 9N, per haver possibilitat que la gent votés. No hi ha paraules.