Des que el món és món i, més concretament, des que hi ha sufragi universal, quan s’ha procedit al recompte dels vots quasi bé tothom i el qui no ho fa li diuen els seus que és tonto proclama que la seva llista és guanyadora, en un aspecte o en un altre. Ja diumenge, després de les històriques votacions plebiscitàries del 27S, sentíem com per exemple des del govern espanyol consideraven un fracàs els resultats dels partidaris de la independència del nostre país. En aquest sentit hi anaven també moltes portades de diaris que precisament no són del país, excepte, és clar, els europeus, que reconeixien les coses tal com han anat: és a dir, el sí s’ha imposat de forma molt clara. De fet, en una coneguda xarxa social vaig penjar una frase que deia que “si aquests resultats s’haguessin donat a Escòcia, ja no quedaria whisky”, i és així. Ja voldrien els escocesos que van poder tenir la sort de triar senzillament sí o no haver pogut sumar per al sí el que els catalans hem acabat sumant. I és a partir d’aquí, amb aquesta clara victòria de les llistes del sí, que cal tornar a fer un gran pas de generositat i defugir egoismes i sumar colzes per tal que es constitueixi un Parlament en el que totes les forces (Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP) vagin a la una formant un únic grup parlamentari a nivell de voluntat. I aquesta no ha de ser altra que la nostra independència.