Amb el tema del llenguatge sempre hi ha una evolució contínua que s’acaba traslladant, tard o d’hora, als diccionaris normatius. I tothom sap, també, que és ben diferent o bastant diferent el llenguatge segons els entorns en què ens movem, les edats dels parlants o l’estatus social mateix, entre d’altres variants. Darrerament, bé, des de fa ja un cert temps, es dóna una moda, o no sabria pas com a definir-ho, en la qual a un el saluden normalment sense cap “bon dia”, ni “bona tarda”. Hi ha l’afegitó de “campeón” o bé “máquina”, per dir dos exemples, i, és clar, a mi són dues coses que em posen particularment dels nervis. En català normalment sempre trobàvem allò de “com va això, xicot?”, “què diu aquest home?”; “com anem?”, i sense més afegitons qualificatius. Suposo jo que és un costum dialèctic importat del castellà i d’altres cultures i entorns, però ha entrat amb força i, bé, no m’agrada. I més encara quan hom no és campió de res i em rebenta sentir-me una màquina de res, ja que per altra banda no ho sóc, de màquina. Hi ha moments que quan xoquen dues visions lingüístiques de veure les coses acaben pesant. I no li dono pas a això la culpa al castellà, ja que també és estrany que persones mínimament cultes, d’entorns rurals o d’una certa edat facin servir l’afegitó de “máquina” o “campeón”. Què volen que els digui, sobren minuts de segons. Quina televisió!