La data del 9 d’Octubre està marcada de color roig al calendari. Al calendari del sud. Es commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, el ja llunyà 1.238. I per això cada any s’hi celebren actes de record i reafirmació. Enguany, a diferència de les darreres dècades, les principals figures institucionals valencianes s’estimen el País.

Per arribar fins aquí, el valencianisme ha recorregut un llarg camí ple d’entrebancs. I al llarg del camí s’hi troben històries personals plenes de quotidianitat. Una d’aquestes va tenir lloc la Pasqua de 1.960.  

La Pasqua de 1.960 va marcar un punt d’inflexió en l’esdevenir d’una generació de joves valencians que, amb l’impuls intel·lectual de Joan Fuster, estaven cridats a modernitzar el País Valencià. Si el 1.962 publicava Nosaltres, els valencians, tot oferint una eina per a la reflexió i la presa de consciència, ja abans Fuster treballava per formar universitaris que poguessin transformar la societat valenciana.

Estudiants de primer curs de la Universitat de València, que rebien classes a l’històric edifici de la Nau, arriben a la facultat, provinent majoritàriament dels jesuïtes, amb inquietuds de país i comencen a organitzar activitats. El mestratge de Fuster els vincula amb l’espai nacional més ampli, el de tota la nació, amb el mapa de l’àmbit lingüístic. Fuster connectarà aquests joves valencians, en aquell moment encara escassos, però que en pocs anys es multiplicarien, amb el catalanisme democràtic que al Principat desenvolupa una àmplia oposició al règim.

Amb aquest objectiu d’ampliar les relacions Barcelona-València, però sobretot la connexió València-Barcelona, s’organitza un viatge iniciàtic. Aquests vincles ja s’havien començat a estrènyer tímidament a les dècades dels quaranta i cinquanta amb Josep Maria de Casacuberta o Joan Ballester –com va estudiar el reusenc Xavier Ferré en la seva tesi doctoral–. La proposta sorgirà del professor Miquel Tarradell i tindrà la complicitat de Max Cahner i Ramon Bastardes. Joan Fuster el comandaria i s’encarregaria de la tria dels participants.

Seria durant la Pasqua de 1.960 quan, coincidint amb la setmana en què la institució universitària feia vacances, es proposaria als joves valencians conèixer el moviment de recuperació nacional català. Així, aquell diumenge de Pasqua una dotzena d’estudiants arribarien a l’estació de França de la capital catalana. Durant tres dies, a Montserrat, els instruïren en conferències, xerrades i àpats on hi brollaven les esperances, la política i la complicitat. Josep Espar Ticó i Josep Benet serien els millors mestres. Al monestir, entengueren les diferències eclesiàstiques entre les dues jerarquies, la catalana i la valenciana.

Aquell abril de 1.960 les joves promeses valencianes es dirigeixen, dins de quatre cotxes i per la carretera de Manresa a Solsona, a Sant Maria de Queralt. Els valencians passarien nit al Berguedà, formant-se, preguntant, obtenint respostes. Aquesta fou, la de Santa Maria de Queralt, una visita llampec. L’endemà ja tornen cap a Barcelona, després de fer una ruta per poblacions berguedanes com Vilada i Borredà, tot contemplant el paisatge amb un guia d’excepció, Josep Maria Ballarín. Ja a l’eixample barceloní, al Parc Güell, en una representació del teatre de Ionesco els expedicionaris continuarien la ruta. Oriol Bohigas, Oriol Folch, Joaquim Maluquer i Ferran Soldevila hi participaran activament i apostaran per la joventut que puja. Arran de les novetats del sud, Jaume Vicens Vives parlarà a Serra d’Or d’aquesta nova renaixença valenciana.

Restarien encara el que quedava de setmana a la ciutat comtal per tornar, el diumenge, cap a terres valencianes, caracteritzades encara en aquells temps per la novel·la ja clàssica de Blasco Ibañez, Cañas y barro. Si en aquell moment, com a mínim pels organitzadors catalans, ja s’esperava que aquella expedició tingués un marcat caràcter definitori, amb el pas dels anys, la importància d’aquella Setmana Santa encara es veu més evident.
Així, molt bona Diada a tothom! I ens trobem pels carrers de València...