La plaça Sant Jaume és un d’aquells indrets on cal endinsar-s’hi cada cop que hi passes a prop, quan es passeja pel gòtic de la ciutat comtal o quan s’hi transita en direcció fixa. Sense ser especialment observador, hom hi copsa, a primer cop d’ull, un bullici quotidià prou heterogeni que evidencia la seva centralitat.

Allà s’hi troben grups organitzats de turistes de pas que, liderats per un paraigües alçat de color estrident, disparen els seus flaixos al compàs. També viatgers anònims o parelles internacionals que treuen profit d’enginyosos pals allargassats per obtenir directament la millor instantània sense la necessitat de rebre la col·laboració de cap dels presents. De vianants n’hi ha, i no pas pocs. Alguns tenen pressa manifesta i, amb carpetes i papers sota el braç, intenten esquivar despistats, a pas lleuger com si d’una cursa d’obstacles es tractés. Entremig, compradors decorats amb grans bosses de botigues de moda, ja que la Rambla i el Portal de l’Àngel són a la vora.

Depèn de l’hora que indiquin els rellotges i que remarquin el so de les campanes properes, hom hi veurà també formar-se una cua improvisada a la cantonada amb el carrer de la Llibreteria i el carrer del Bisbe. No és cap performance, tan sols posa sobre la taula que les planxes ja estan en ple funcionament i que els entrepans no trigaran a arribar. Abans de ser cridats per la flaire de cereals i companatge, acabem de fer una mirada panoràmica a la plaça, on hi fan guàrdia tot hora intrèpids periodistes de verb ràpid a la recerca de reunions discretes o coincidències fotogràfiques.   
Així, Sant Jaume és el mateix temps aparador d’emprenedoria, escenari de turistes i punt gastronòmic diari. Sant Jaume és també, per la seva simbologia de representació pública de les institucions que alberga, el cor polític de la ciutadania.

La plaça ha estat i segueix sent l’espai referencial de la col·lectivitat. És, en ella mateixa, altaveu dels sentiments compartits. El seu balcó, el balcó del Palau de la Generalitat, és el més preuat dels continents de missatge i memòria, i és des d’on han tingut lloc, al llarg de les darreres dècades, els parlaments i els gestos que més han marcat el nostre present. Si ens venen a la memòria les celebracions blaugranes, és en el vessant polític on més caldria fer èmfasi. És la plaça de la República Catalana de Francesc Macià i la del “Ja sóc aquí” del de Saint-Martin-le-Beau.

És així com en dies assenyalats, sovint amb poc marge de temps, la plaça s’omple de gom a gom per fer sentir la veu d’indignació o de suport –depèn de l’ocasió– del poble de Catalunya. Aquests anys s’ha omplert nombroses vegades a favor de l’escola en català i per enfortir el procés de transició nacional. En alguns d’aquests casos, la pluja també hi ha fet acte de presència. El darrer exemple de mobilització popular a la plaça Sant Jaume el trobem aquesta mateixa setmana, i el motiu no podia ser més transcendent per a la història del nostre país: 75 anys després de l’afusellament del president Companys, de nou, un president de la Generalitat de Catalunya és portat als tribunals per part de l’estat.  

En el cas de Lluís Companys estem parlant de l’únic president democràticament elegit que patí aquest final a l’Europa del segle XX. Ara ens referim que tres figures institucionals de primer nivell, el president del país i dues de les conselleres del Govern, seran jutjades per posar les urnes i deixar que tothom, fos quin fos el seu punt de vista, pogués dir-hi la seva en un procés participatiu que va ser multitudinari.

Mai com el 9 de Novembre havia vist gent fent cua a les portes dels col·legis per poder ser els primers a votar, mai com el 9-N s’havien dibuixat tants somriures als llavis d’aquells que introduïen la papereta a l’urna. És per això que aquest dimarts la plaça Sant Jaume i tantes i tantes places d’Ajuntaments d’arreu van omplir-se per demanar allò que totes i tots pensem.