El cap de setmana passa amb rapidesa mentre teclejo reflexives construccions adjectivades. S’ha d’aprofitar un dissabte i diumenge de pausa per avançar nous capítols. Els paràgrafs van teixint-se a ritme discontinu, entre els compassos que marca la banda sonora radiofònica i els que produeix el cursor. Cada cop que és avançat per la incorporació d’una nova lletra a la pantalla.

A la taula, només allò que es pot considerar imprescindible: dos o tres bolígrafs, un retolador per subratllar, una muntanya de post-its amb referències apuntades, fotocòpies classificades i una diversitat de llibres temàticament homogenis, entre els trobats als encants, els que caldrà tornar a la biblioteca o els de fons personal. També, i no podien faltar, un parell de diccionaris i l’element que determina la verticalitat de l’espai de treball, una ampolla de litre i mig d’aigua, decorada amb una senyera sobre el punt de la i.    

El matí, que es presentava assolellat, s’ha esmicolat sense pensar-hi, entre textos i papers. He fet poques pauses, és cert, però decideixo oferir una treva de poc més de vint minuts per fer una ullada a la nevera, escollir i saltejar quatre verdures. Acte seguit m’hi torno a posar, que la inspiració, els dies que és generosa, cal exprimir-la bé. I així les hores de la tarda van passant marcades pels breus però puntuals espais informatius que tenen lloc a les ones a mode dels antics rellotges de cucut i que ens evidencien que arribem al vespre.   

Arribats en aquest punt, estic convençut que cal deixar reposar les darreres pàgines i aposto per anar a estirar les cames. Després d’una jornada maratoniana d’escriptura, crec que és el més adequat. A més que, si intento idear uns quants paràgrafs més, no hauré pogut gaudir d’un sol que aviat es pondrà.

 Dit i fet, poc després ja em trobo pels carrers de l’Eixample sense cap més rumb que el de gaudir d’uns minuts pausats d’una ciutat que els caps de setmana es transforma enormement: amb els comerços tancats sembla que tothom hagi anat a passar un parell de dies a la segona residència. El moviment, als carrers, es poc apreciable. Fins i tot costa acostumar-se al poc trànsit rodat d’un dia com el d’avui.
Caminant, caminant, arribo a l’avinguda de Josep Tarradellas, una mica per sota de la plaça Francesc Macià i continuo el passeig com qui explora uns carrers que no sovinteja i que certament desconeixia. L’arquitectura urbanística canvia dràsticament i em trobo entre carrers de cases baixetes, de planta baixa i primer pis, o com a molt de dues plantes. De sobte, un so trenca aquella harmonia silenciosa que ens oferia el districte. Però no és una veu qualsevol, és harmònica i no apareix del no res. Travesso un parell de cantonades en direcció a la melodia. La meva sorpresa no podia ser més gran quan em trobo enmig d’un concert d’havaneres del que intueixo és una festa veïnal.

Així, en una petita plaça tallada a la circulació viària s’hi asseuen prop d’un centenar i mig de persones tot escoltant clàssics de la cançó de sempre. Un parell de paradetes laterals estan preparant el rom cremat i una olla gran de xocolata desfeta. Em fan saber que a la mitja part se sortejarà el pernil i que els números per la rifa ja s’estan esgotant.

En una de les parets de la plaça ens fan memòria de l’indret. Hi pengen fotografies històriques que repassa l’evolució paisatgística i humana d’aquelles cases. Imatges grupals d’escola, de comunions i casaments. Pel tipus de roba, els pentinats i els automòbils que s’hi mostren, podem intuir de quins anys es tracta. Al meu costat, un grup d’àvies miren i comenten les diferents instantànies, d’alguns noms no se’n recorden, però d’altres en fan repàs biogràfic i entre unes i altres acoten en quina casa vivia, de què treballaven a casa o quins fills van tenir.

La dona del meu davant salta d’alegria quan descobreix que el seu número correspon amb el del pernil. I jo, em sento satisfet per haver trobat una escena com aquesta en plena Barcelona, que sovint imaginem homogènia i metropolitana, sense vivències personals.  M’agrada i em quedo escoltant “El canó de Palamós”, “La bella Lola” i un parell de sardanes que toquen després.