Malauradament, els camins de roses no existeixen en aquest món nostre i, això, s’encarreguen de demostrar-ho mil-i-una històries diàries tant pròpies com pertanyents a d’altres persones, ja que sempre, per un motiu o un altre, en aquesta vall de llàgrimes que ens ha tocat viure, sempre cal lluitar d’una manera o una altra per aconseguir alguna cosa. És clar que el nivell de llàgrimes que hi ha en aquesta vall nostra és ben diferent segons a qui pertanyi aquest líquid que surt del llagrimall, però si hom neix plorant, per alguna deurà ser, tot i que la mort, moltes vegades, acostuma a ser més silenciosa que no pas el naixement. I, seguint amb això de la lluita, les societats, els països, també han de lluitar “lo” seu per aconseguir les seves finalitats. No en va, les societats, els països, les comunitats, estan conformades pel conjunt dels habitants que les conformen i ja hem parlat del tema de la vall desgraciada en la que ens ha tocat viure. Així, tot i que sempre hi ha qui es riu del mort i de qui el vetlla, un exemple de lluita el tenim en el nostre país, que malda per ser lliure des de fa més de tres-cents anys i que ara veu com li intervenen els comptes, ja que ja se sap que avui dia hi maneres més sibil·lines i sofisticades d’ocupar països, tot i que aquests ja fa anys i panys que no poden caminar sols, no fos cas que es torcessin, i les colònies, ja se sap, són per posar-los la bota al cap.