Personalment, el cinema comercial i jo estem francament barallats o, més aviat, enfadats l’un amb l’altre, ja que si algun cop tinc temps de veure alguna pel·lícula sóc més d’aquella mena de cinema que si bé abans inclús es podia veure a les televisions públiques avui dia has d’anar a alguna filmoteca o en una reunió de mig tarats, és clar, pel sistema. La qüestió és que entre les poques pel·lícules comercials de les que amb els anys no he perdut el bon record hi ha la de El dia de la marmota, amb aquell pobre llàtzer que cada dia es trobava amb les mateixes escenes, les mateixes vivències i així anar fent, fins que se’n va poder desllorigar. I és clar, si et queda tan dintre les imatges d’aquell fenomen de la marmota, la cosa acaba relacionant-se amb el que un viu cada any i, encara més, si està subjecte a ser una mena de notari de la realitat. I és que fa dos dies érem Nadal i ja ens acostem a Nadal; La Marató, que també sembla que va ser ahir; la Grossa de Nadal, que talment ho sembla, i així tots els diferents esdeveniments: Reis, Setmana Santa, etc. El nostre calendari és ferri, igual que per als clergues ho és la litúrgia de les hores o les sirenes de les fàbriques pels obrers. Sigui com sigui, Nostre Senyor sembla que no escarmenta amb aquest món i voldrà tornar a néixer i, mentrestant, nosaltres ens anem encongint cada dia una mica més.