Hi ha molta gent, massa, penso jo, que s’ha deixat portar pel pessimisme en relació al futur del procés per la independència que el nostre país té iniciat des de l’any 2010 arran de la decisió de la CUP, aquest diumenge, de no donar suport a la investidura del president Mas; i, és clar, he de confessar que jo he estat el primer sorprès, ja que, quan em preguntaven al respecte, era dels que contestava que tot estava dat i beneït i que senzillament s’estaven ajuntant estratègicament amb els temps. Ara, però, amb la sorpresa ja assimilada i la sensació de què hem perdut tres mesos preciosos, he de confessar que tampoc m’he deixat escombrar pel pessimisme que trobo en l’ambient i que crec, sincerament, que un procés tan difícil com és el de l’assoliment de la llibertat nacional d’un país té, com no podia ser d’una altra manera, mil-i-un entrebancs, dels quals, el no de la CUP, només n’és un d’ells, ja que l’estat ja s’encarrega de posar la major part d’entrebancs i la resta ve donada per una classe política, la nostra, que en general encara demostra una manca de maduresa i sobretot de mires cap a importants fites col·lectives, ja que sempre tendim, en aquest país nostre, a moure’ns per parcel·letes i, si pot ser, mirant per damunt del colze als rivals. El procés ha tingut aquest atzucac, com també de ben segur en tindrà d’altres, però sobretot hi hem de creure tots plegats.