Amics i amigues lectors, un servidor ha de reconèixer que es va emocionar en aquella jornada ja quasi llunyana, però encara tan propera de l’11 de Setembre, amb tota aquella munió de persones que van col·lapsar els carrers per reclamar “Catalunya, nou estat d’Europa”; sí, reclamaven això, no pas pacte fiscal o en contra de les retallades o tantes d’altres coses, que per si soles ja serien avui dia motiu també de mobilització. Reclamaven que aquest malmès país nostre, que no pobre ni trist, com exclamava el senyor Navarro en plena Festa de la Rosa, rosa que, per cert, encara busca jardí i adob per créixer en un projecte inexistent a dia d’avui. I enmig de tot plegat, també vaig quedar gratament sorprès de veure la valentia i sinceritat d’un president que va parlar clar a Madrid i que un servidor li va descobrir una gran faceta d’estadista. Sigui com sigui, penso que el camí ja ha començat; serà un camí llarg, complicat, que requerirà molta intel·ligència i, sobretot, sang freda; en el qual s’haurà de ser ferm, no creure en tot el que ens diran, advertiran, amenaçaran. La fita, el final del túnel, si sabem aguantar, tampoc no serà fàcil, però de ben segur més prometedor que quedar-se dalt d’un vaixell que fa aigües. Perd aigua des del punt de vista econòmic, amb un deute impagable; institucional, de lideratge i, sobretot, de credibilitat. El fre de mà ja s’ha abaixat i ara toca dirigir el timó.