La manifestació de l’Onze de Setembre és ja història recent. I l’èxit quantitatiu i cívic, davant el món sencer, inqüestionable. Però, tot plegat, planteja un seguit d’interrogants i constatacions.

D’entrada, si hom percaçava d’assolir la imatge d’una multitud històrica a favor de la independència, i res més, l’èxit fou absolut. Ara bé, si l’objectiu era aplegar una majoria rotunda i coherent a favor de l’estat propi, les coses s’havien d’haver fet, des del principi, de forma radicalment diferent. Però succeeix que, part dels molts que s’hi congregaren, amaga un substrat d’interessos ocults diversos, en una vivència molt diferent a la dels que hi anaren per convicció, honestedat i estima a Catalunya. Els primers actuen, només, des del tacticisme, la incongruència i la hipocresia. Aquesta ineludible constatació obre la primera qüestió: Si a Catalunya hi ha dos milions de nacionalistes, autèntics independentistes, com és que no s’han mobilitzat mai en anteriors ocasions transcendents? (per exemple, després de l’oficialització de cada tripartit?).

La segona constatació és que sobren les “patents d’independentisme”. Perquè alguns foren artífexs de la ignomínia abominable dels dos tripartits, que arruïnà el país, i constituí una agressió infame a Catalunya. No, a CiU, com ho han venut després. Altres, des de fora, varen celebrar-los amb un somriure i un “No em desagrada del tot!”. Qui són per venir ara a donar lliçons d’independentisme i catalanitat a ningú? Si “l’independentisme màscara” està superat i es tracta d’anar cap a la independència, racionalment i massiva, des d’una voluntat integradora i transversal de debò, per què no han canviat certs objectius, discursos, lemes, etc.? Com és que alguns —que, en nom de la independència, desqualifiquen enèrgicament CiU, el pacte fiscal, el PSC, etc.— s’han oblidat sempre del tripartit i l’infame fonament sobre el qual l’edificaren? És que no viuen la independència des de la coherència?

La nit de la Diada, molts certificaren, delerosament, “la mort de l’autonomisme o pujolisme”. És cert que aquell model de gestió política ha quedat superat del tot. Però no, mai el context històric i sociològic en el qual va néixer i créixer: el nacionalisme català. Alguns han carregat visceralment contra el model, perquè, en realitat, no han superat mai el context. Prou vigent perquè només es pot entendre la independència des de la indiscutible coherència del mateix. Doncs l’independentisme de debò no pot ser altra cosa sinó l’últim grau del nacionalisme: la plenitud nacional, en paraules del president Mas. Algú ha definit la gran marxa de la Diada com “el triomf del nacionalisme”. No tothom hi estarà d’acord. Però, en condicions normals, l’afirmació té tota la racionalitat del món. Per tant, l’Onze de Setembre, l’únic que va morir van ser els pactes “només en clau d’esquerres”. Això explica que molts, incongruentment, només visquin la independència com un injust  i aberrant rèset total.

El senyor López Tena, la nit de l’Onze, sibil·linament, afirmà: “A Catalunya hi ha cinc milions d’electors i tres, de votants. Per tant, dos milions d’independentistes, en tres milions de votants, són àmplia majoria”. Fa trampa. Doncs els nens i adolescents que participaren a la manifestació són menors d’edat. Segur, a més, que, entre els dos milions de manifestants, hi havia integrants de l’abstencionisme habitual. Però, seran futurs votants? En tot cas, caldrà seguir treballant perquè cada dia siguin més les persones que, des de la congruència, vagin adherint-se a un procés ja imparable.

En resum. Sembla que, alguns, en quatre dies, com per art de màgia, han passat de simples “catalanistes socials” a ser “els més grans patriotes sobiranistes de la història”. L’evidència és clara. Amb tot, si el camí cap a l’estat propi s’accelera notablement, a partir de la gran marxa de la Diada, benvingut sigui el canvi de ritme! Ara bé: sempre hi haurà una constatació inqüestionable: el respecte a la història, la coherència i la integritat, ningú no l’ha de perdre mai.