Ara que tot just iniciem, com qui diu, el nou curs (escolar, polític, esportiu...) i el setembre ens torna a situar en la rutina diària que l’estiu fa esbargir, tot ordenant papers he trobat —o retrobat— la invitació del lliurement del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2011. Això m’ha fet recordar que, cap al mes de juliol, havent coincidit per casualitat amb en Josep Recasens —el que havia estat alcalde de Montblanc— vam  parlar precisament del guardonat, que no era altre que n’Albert Manent.

N’Albert Manent és la millor persona a la que podeu recórrer si voleu saber com es diuen els núvols de la Conca. Com diu ell “cada núvol té el seu nom”. Amb els vents, passa el mateix. Nascut un 23 de setembre de 1930 a Premià de Mar, està molt vinculat amb el Camp de Tarragona, per tenir casa a l’Aleixar. Aquest agost, sense anar més lluny, dinant al Mas Segimon —propietat de la seva família d’anys ençà— vaig conèixer el seu espai inspirador: els avellaners, la mina d’aigua i la tranquil·litat.

Com bé sabem a la Conca de Barberà, no és pas estrany que la gent de Barcelona vingui a passar uns dies de descans a la nostra comarca, com seria el seu cas a l’Aleixar (Baix Camp), per la pau i la quietud que hi impera, tot contraposant-se als metros, les aglomeracions i el trànsit del cap i casal. Les bondats de la vida al camp, però, no són pas noves. Ja Horaci i també Virgili, en l’època d’esplendor romana, quan les ciutats es feien comercials i els mercats bullien de gent, parlava del beatus ille. Feliç aquell, com la gent de Sarral, Solivella, Blancafort o de la resta de municipis de la Conca, que té a prop les terres cultivades, el pas de rierols, o tots els colors del verd.

Salvant totes les distàncies històriques, els clàssics llatins creuen que aquells que poden gaudir del contacte amb la natura, sense l’estrès provocat per la vida urbana, no deixen de ser uns privilegiats. En el nostre cas, podem d’una banda gaudir d’aquests paisatges tot l’any, i tenir al mateix temps, ben a la vora, Valls, Reus i Tarragona, per tant, podem sentir-nos orgullosos.

Al Mas Segimon o amb el seu record des de Barcelona estant, com dèiem, s’hi ha elaborat, al llarg de tots aquests anys, biografies, dietaris i recopilatoris. Assaig i crítica, temes d’exili i d’Església, retrats d’escriptors i de polítics. Estudis al voltant de Jaume Bofill, Josep Carner, Carles Riba, J. V. Foix, i tants d’altres.

Manent, de formes noucentistes, és escriptor, filòleg i historiador. També ha estat ocasionalment polític, però és, per damunt de tot, un home de país. De la generació de joves universitaris que als anys cinquanta es proposaren redreçar culturalment Catalunya, des de llavors ha estat relacionat amb infinitat d’iniciatives humanístiques, literàries i de servei a la societat catalana. Als vuitanta, acompanyà Jordi Pujol amb la voluntat de desenvolupar tasques culturalment profitoses, al costat de Max Cahner, per a les institucions restaurades.

Si li pregunteu per l’actualitat política respondrà que és contrari als ploramiques i que estem millor que mai. Tot i ser prudent com pocs i evitar sempre caminar pel buit, de ben segur que és conscient que Catalunya, després de consolidar un marc competencial autonòmic després de quaranta anys de franquisme, ara té una bona oportunitat per fer un pas endavant. Ell —com el seu amic Pujol— és pragmàtic, proposarà grans majories i consensos amplis.  Tinc ganes de saber-ne el seu punt de vista i conèixer el seu posicionament després de la multitudinària manifestació de l’11.

Així n’Albert, fill del també escriptor Marià Manent, és un dels referents del catalanisme de lletres i forja amb la seva creació i juntament amb la seva esposa Teresa, un llinatge de lletraferits. A més, em consta que la continuació de la nissaga va pel mateix camí, tot endinsant-se en el món de la filologia, en l’estudi de Pompeu Fabra, dels seus anys d’exili o de la seva correspondència.

Aquest diumenge, doncs, n’Albert Manent en fa vuitanta-dos. Per molts anys!