Ningú no en dubta: les eleccions del 25-N han de produir una important majoria social a favor de la independència. Bastida, necessàriament, des de la pluralitat d’opcions sobiranistes. Perquè una majoria absoluta (que al Parlament és de seixanta-vuit diputats) no arribaria a la gran majoria social desitjable. Alguns, però, ja s’han afanyat a indicar que el president Mas convocà eleccions anticipades per tombar unes enquestes poc favorables a CiU. La hipòtesi d’un partidisme sever o d’un oportunisme calculat del president es desmunta per si sola. Prou clar que ha parlat sempre. A més, qui només vegi, com a objectiu per a les properes eleccions, evitar una eventual majoria absoluta de CiU, no ha entès mai el que Catalunya es juga aquell dia. Tothom és lliure de votar qui vulgui, però quan en una nació sempre hi ha hagut màxima fidelitat a la mateixa força política, obsedir-se en uns escons amunt o avall és perdre el temps. Més que mai, en hores tan transcendentals. Perquè la realitat democràtica de Catalunya és granítica i més que consolidada. I perquè en el camí a l’estat propi des del civisme i el respecte, l’objectiu, a efectes d’una àmplia majoria, no ha de ser mai el potencial electorat de CiU, sinó els que dubten o no veuen clara la independència. I evitar la fragmentació i la disseminació del vot.

Alguns s’han instal·lat en la confusió mental. Juren que “donaran suport al president Mas, però sense votar, mai de la vida, a CiU” (els cal un bon psicoanalista). Per altra banda, no va reeixir l’intent d’una gran coalició sobiranista. Si hagués prosperat, hauria esdevingut, probablement, la segona força del Parlament (molt necessària), i resolt dos grans reptes: evitar que vots del sobiranisme català no s’escolin a l’aigüera, per l’ineludible 3 % del vot emès i vàlid. I “reciclar” els qui només viuen la independència des de la fòbia a CiU, convençuts que, amb l’estat propi, la federació desapareixerà. El problema d’aquests no és l’estupidesa de llur convicció, sinó que, si CiU assolia un gran resultat el 25-N, llur leitmotiv s’hauria desintegrat. En aquell cas, caldria tornar-los independentistes en positiu.
Però, qui farà, ara, la tasca fonamental que hauria escomès la frustrada coalició? Analistes experts diuen que, en l’independentisme oficial català, encara hi perviuen massa retrets, enveges i personalismes. Mala barreja, tot plegat, com a carburant perquè Catalunya arribi a la plenitud nacional en forma d’estat propi. Una evidència, però, més que aritmètica: si les urnes, el 25-N, duen cent diputats independentistes al Parlament (per exemple), una majoria de partit serà mera anècdota. El moment és tan excepcional que no valen ni els arguments clàssics contra les majories absolutes. Finalment, caldrà que els desenganyats d’un PSC “federalista” i molt desanat no caiguin en l’abstencionisme. Des del respecte a la llibertat de decisió de cadascú i sense cap esperit carronyaire. El seny, sempre, per davant de tot.  

Les eleccions del 25-N no seran, estrictament parlant, uns comicis plebiscitaris. Però ho esdevindran a la pràctica. Per això, si hom ha parlat tant del concepte “transversalitat”, aplicat al sentiment pro independència de Catalunya, ara és l’hora de demostrar que tothom el té ben après i assumit. Els atacs i les diatribes forassenyades ja vénen de fora. Deixem, per una vegada, el “divideix-los i els venceràs”, només en mans d’aquells. Per a la independència de debò, el veritablement important és assolir una majoria rotunda. El de menys, quin paper hi juga cadascú. La tarda del 3 d’octubre, el canal de televisió alemany “Eurosport” oferí el partit de futbol Wolksburg FC- Barça (juvenil A), de la “NextGen Sèries” (la Champions dels juvenils ). Recital de futbol dels joves culers, i un esclatant 0 a 5 final. Però la notícia més joiosa de l’esdeveniment va ésser que, el locutor alemany, cada cop que es referia als nois del Barça, deia, textualment, “Die katalanen” (‘els catalans’). No va fer ni una sola referència a Espanya. A Europa ens collen, però ens entenen. Altres ni s’ho proposen. Doncs, ja s’ho faran!