No podíem acabar aquest any 2012 sense referir un article als esdeveniments fusterians que s’han anat celebrant al llarg d’aquests mesos. La casualitat ha fet que enguany coincideixin els noranta anys dels seu naixement, els cinquanta de la seva publicació més influent i vint del seu comiat. Les commemoracions, els actes i les reflexions al voltant del fenomen fusterià han estat nombroses, sobretot en l’àmbit acadèmic valencià, i molt oportunes en el context sociopolític existent més enllà del riu Sènia.

No cal dir que per entendre el present valencià cal conèixer quines en són les arrels i com s’ha anat gestant el debat de la identitat dels valencians, entre les aportacions més valuoses de les quals destaquen, precisament, les obres que l’assagista i poeta suecà elaborà aquell 1962.

El País Valenciano, la guia turística de viatge pel territori valencià editada per Destino ja marca el punt de vista de Fuster al voltant de qui eren els valencians i quina era la seva manera de ser i de fer. Les crítiques orquestrades pels sectors reaccionaris del règim s’iniciaren aquí.

Qüestió de noms, feta pública molt a prop d’aquí, a l’ermita de Paret Delgada, a tocar de la Selva del Camp, exposava la seva aportació al debat sobre com anomenar els homes i les terres de parla catalana. Països Catalans?

El tercer dels títols que Fuster ideava i escrivia des del carrer de Sant Josep número 10 de Sueca fou el que commocionà i donà vitalitat a una nova generació que culminaria el miracle valencià que ja apuntava Jaume Vicens Vives a Serra d’Or el 1960, just abans d’aguditzar-se la seva salut. Així, el primer llibre que publicaria Edicions 62 seria, precisament l’obra mestra de Fuster: Nosaltres, els valencians.

D’acord, Fuster no crea un moviment del no res, però li dóna contingut teòric. La consciència històrico-nacional augmenta, en clau política. Neix el nou valencianisme. Apareixeran, a partir de la seva reflexió, més llibres que se’n derivaran: Aproximació a la història del País Valencià de Joan Reglà (de l’escola de Vicens Vives) i Els mallorquins de Josep Melià, que aposta per fer un llibre nacional que marqui un punt d’inflexió al nacionalisme illenc.

La publicació de Nosaltres, els valencians i sobretot les tesis que s’hi defensaven comportaren una dualitat de reaccions: crítica o acceptació. L’acceptació serà majoritària en els cercles de joves estudiants universitaris amb consciència nacional i en el món cultural català en general. Les crítiques? Provindran en aquell moment, i sobretot a partir dels anys setanta, de les elits dirigents franquistes, polítiques i econòmiques, que tenen por de perdre l’hegemonia valenciana com a conseqüència del paradigma sobre la identitat dels valencians. I per això, intentaran i aconseguiran fracturar la societat a partir del debat identitari, contraposant la proposta fusteriana al tòpic valencià de les falles, la paella i la geperudeta.

Tot i així, Nosaltres, els valencians és el llibre que marca un abans i un després en la consciència nacional valenciana. Així, el llibre respondria a un objectius explícits: Qui són els valencians? A les pàgines s’explicava l’evolució històrica del País Valencià i s’anava traçant el camí cap a concloure la necessitat d’articular un mateix marc amb la resta de territoris de parla catalana. És en aquestes línies de Nosaltres, els valencians on Fuster teoritza sobre els Països Catalans i exposa que “dir-nos valencians, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos catalans”.

Deixant de banda les opinions que hom pugui tenir al voltant dels fruits polítics de l’obra fusteriana, el que no es pot negar és el paper imprescindible que Joan Fuster té en les lletres catalanes del segle XX per les nombroses i valuoses aportacions realitzades no només en allò estrictament polític o nacional, sinó també des d’un punt de vista artístic, històric i filològic. Si consulten El Foradot de setembre-octubre hi trobaran, a més, una curiosa connexió amb Montblanc.