Tot i que la fera mai no ha estat calmada, ja que té memòria i no en perdona ni una, perquè coneix pam a pam els seus dominis, històricament sempre li ha agradat conquerir territoris i odia les espècies que li són alienes, ara, sembla que està més enfadada que de costum, ja que la fera se sent amenaçada. Fins fa poc, anava aguantant, ja que l’altra espècie que conviu dintre dels seus dominis, intentava menjar, passejar i dormir sense molestar-la gaire, però cansada ja de tant domini territorial de la fera i amb l’herba insuficient per tal de subsistir plegats dintre del territori i encara amb moltes cicatrius d’antigues baralles. I és que aquesta espècie que conviu amb la fera ha mostrat les seves credencials i, és clar, la fera això no ho pot tolerar, ja que estava acostumava que l’altra espècie només ensenyés el que ella, la fera, volia que ensenyés sota perill de devorar aquella valenta espècia companya de domini.
I és així com la fera ha començat a amenaçar sense cap mena de complexos, i amb el brogit cada vegada més fort i estrident, aquella altra pobra espècia que arrossegarà de per vida aquelles antigues cicatrius. La fera, malauradament, no ho té tan fàcil com antuvi, ja que cada dia veu més clar que l’altra espècie va perdent cada dia que passa més la por i també se n’adona que potser no és tan fluixa com per plantar-li cara i amenaçar-li l’antic domini.