Disfresses, perquè ens agrada tant posar-nos màscares i vestir-nos amb robes especials, sortir al carrer –una part important és que tothom ens vegi– i desfilar o comentar amb els amics les altres disfresses, fer-nos fotos i riure d’un mateix i dels altres? Bé, potser precisament per tot això, volem mostrar-nos d’una manera que socialment no se’ns permetria habitualment. Ningú aniria vestit de Superman a comprar el pa, ni vestit de cavaller medieval a la feina.

Tradicionalment, sobretot a l’edat mitjana, el carnaval permetia al poble tergiversar l’ordre jeràrquic existent i podia nomenar un rei burleta per un dia, on a tothom era permès d’actuar festivament i riure’s del seu senyor. El carnestoltes ha arribat fins als nostres dies amb alguns canvis i evolucions, ara veiem disfresses elaboradíssimes, coreografies a ritme dels hits de l’estiu.

Qui no s’ha disfressat de petit a l’escola? Amb el punxó i la felpa retallàvem el que esdevindria la disfressa, amb boles de nadal i cartolines creàvem disfresses de sol, de ninot de neu, de granota o de mag. Ens passejàvem pel pati, tots els grups-classe en ordre uns darrere dels altres, i exhibíem les nostres creacions, orgullosos, amb una música animada de fons. Els pares, avis i familiars ens observaven, satisfets, des del voltant. Bé, aquest record és només per dir que des de ben petits que col·leccionem festes de carnaval com una de les festes més creatives, lúdiques i simpàtiques de l’any, equiparable al dia de l’aniversari –quan som petits–, al dia que estrenem l’obra de teatre de l’escola o potser també s’assembla a quan jugàvem a disfressar-nos i a pintar-nos amb els amics, cosins o veïns.

I torno a l’escola, cada any la nostra comparsa sortia a la rua de carnaval, un parell de mesos abans ens reuníem un bon nombre de persones, sobretot de mares i fills, al menjador del col·legi. Des que sortíem de classe a les cinc fins a quarts de vuit ens quedàvem alguna tarda a confeccionar manualment els vestits de carnaval, a aprendre i practicar els passos i a fer petar la xerrada i jugar amb els companys. Animadores i jugadors de futbol americà, indis i índies, etc., tot s’hi val. De més grans, vam passar a una altra comparsa, vestits de fantasia del mediterrani, disfresses de cromatisme roig i barrets de plomes, etc. Fins que arriba un moment en què es comencen a trobar els avantatges de viure i veure la rua també des de fora, com a espectador.

Fa cinc anys, quan vivia a Itàlia, a Bolonya, amb uns amics vam agafar un tren ben aviat al matí i al cap de dues hores ens vam plantar a Venècia. Era carnaval i ens trobàvem en una de les capitals carnavalesques de més tradició. Exacte, vam acabar comprant-nos les típiques i bufones màscares venecianes i tot passejant-nos per la ciutat anàvem saludant als diversos figurants vestits d’època que feien ambient i deixaven fotografiar-se tot cofois. Els visitants i els venecians s’entrellaçaven entre gòndoles i canals, la música dels carrers, els palaus de la plaça Sant Marco lluïen com a escenari per on desfilaven les disfresses i recuperaven el seu esplendor de sales majestuoses i vestits engalanats.

Sembla que un carnaval d’aquesta manera només pugui celebrar-se en una ciutat com Venècia, que arcs, carrers estrets i places històriques envoltades d’embarcadors i remor d’aigua hagin de ser els ingredients essencials per deixar-se transportar per la història i fer un viatge al passat. Fins i tot s’organitzaven concerts de música clàssica o balls de disfresses en sales d’alguns palaus o àpats especials de carnaval en alguns altres. Això sí, tot també a un preu particular i reservat només per a Carnaval.

I entre passeigs per Venècia i records de rues i disfresses, no cal oblidar que a vegades el més preuat, el més intens i el més emotiu és el que tenim ben a la vora, el carnaval que pobles i ciutats del nostre país any rere any organitzen per a tots nosaltres, enguany només ha calgut sortir al carrer i gaudir-lo i l’any que ve, més!