Un mite és molt més que un simple conte, una història fictícia o un seguit d’aventures d’herois o humans que ens expliquen esdeveniments o fenòmens de la naturalesa o de les emocions. Estic pensant en el mite d’Amor i Psique sobre l’amor, que es troba en el llibre de l’Ase d’or d’Apuleu, en la mitologia clàssica, en Apol·lo i Dafne, en la Ilíada i l’Odissea, però també en llegendes africanes, asiàtiques, americanes sobre el món i la vida. D’una banda tenim això, i de l’altra trobem els mites i les llegendes èpiques posteriors. A l’Edat Mitjana tenim, per exemple, la Chanson de Roland en la tradició francesa, o en el Romanticisme un exemple en serien les sagues llegendàries com l’òpera de Wagner Der Ring des Nibelungen (l’anell dels Nibelungs) de la tradició germànica.

En el Romanticisme i en la nostra Renaixença catalana es valoren, es creen i es difonen especialment uns mites històrics i nacionals que realcen la simbologia i afegeixen qualitat narrativa i èpica als territoris nacionals. A tots els països els serveixen els mites per entendre’s, per reflectir-s’hi, són la literatura de la història del propi país. I governs i polítiques es valen dels mites per apel·lar al sentiment comú, als referents col·lectius, a l’imaginari nacional. Són, diguem-ne, una altra definició, lírica, del que som.

De fet, a vegades he sentit comentaris de catalans criticant aquesta postura, és cert que cal ser rigorós en la història, però el nostre país també necessita disposar de mites i símbols que tenim però que sovint preferim oblidar o desfer, sense tenir en compte que tots els països normals necessiten i utilitzen aquesta simbologia. Nosaltres tenim el nostre propi Robin Hood, en Serrallonga, les nostres pròpies Joanes d’Arc, salvant les distàncies, en Joan Moragues, en Joan Batista Basset o en Rafael de Casanova. En Jacint Verdaguer va deixar-nos uns tresors mítics esplèndids, coronats pel Canigó. En Joan Maragall, en Josep Maria de Sagarra i tants d’altres escriptors catalans van oferir-nos versions del Comte Arnau, i com aquests tants d’altres mites nacionals catalans que podríem trobar.

Generalment els països normals no tenen recança de lloar i dedicar llibres, estudis i fins i tot pel·lícules als seus herois. L’últim cas és el que apuntava fa unes setmanes de la pel·lícula Les Misérables de Victor Hugo, tot un repàs històric novel·lat, és clar, de França, París, al segle XIX. A nosaltres, ens queda pendent una producció cinematogràfica exemplar de molts fets històrics. Una bona pel·lícula de la Guerra de Successió? Suposo que entendre l’actualitat seria més fàcil si es conegués bé el passat. I un potent llargmetratge sobre els Almogàvers i les campanyes catalanes a Orient? Només cal fixar-se amb l’ostentosa i reeixida producció que es va fer al seu dia amb el Cid Campeador i el nivell de mite espanyol que ha assolit. Us ho imagineu? Un dia qualsevol dels propers anys, llegint el diari veiem l’estrena d’Almogàvers o potser es titularà Roger de Llúria, i ja en la història recent un Macià en superproducció? Suposo, també, que accedir a l’elevat cost que suposarien aquestes pel·lícues només seria possible si fóssim un estat o tinguéssim una situació econòmica diferent.

TV3 ha fet fins ara una molt bona feina en aquest sentit, al llarg d’aquests anys hem pogut veure produccions com ara Macià contra Companys, Ermessenda o Serrallonga. La directora catalana Isona Passola ha portat al cinema Pa Negre amb molt d’èxit. Uns anys enrere teníem la producció televisiva en format sèrie Temps de Silenci. I per al futur crec que podem esperar-nos moltes i grates sorpreses que ens oferirà TV3.

Seria interessant, també, comptar amb produccions que englobessin aspectes compartits amb el País Valencià, les Illes o la Catalunya Nord. Sí, exacte, una pel·lícula amb un Jaume I de protagonista, amb almenys dues parts, la conquesta de València i la de Mallorca. A cada pel·lícula hi hauria una escena que es faria famosa, pel coneguda que és ja avui en dia: A Mallorca, abans de la batalla de Portopí, diuen uns, o durant el setge a Palma, diuen d’altres, quan alguns soldats no les tenien totes, Jaume I fa un discurs èpic acabant amb la frase “Vergonya, cavallers, vergonya!”. A València, a les portes de la ciutat ja presa, Jaume I baixa del cavall i besa la terra. Us ho imagineu?