En un context sociopolític com l’actual, un dels principals temes de conversa passa, vulguem o no, pel món laboral. Tothom en parla i només cal escoltar el telenotícies de TV3 o qualsevol emissora de ràdio per sentir experts en economia. Experts en economia? Sí, ja saben, com diu el tòpic, són aquells que a les ones radiofòniques es dediquen a explicar per què les previsions que anunciaren la setmana anterior no s’han complert.
L’economia és volàtil i més ara mateix. Només cal mirar els diferents índexs indicatius per veure, en el cas que t’expliquin les xifres i els seus significats, que tot acaba sent relatiu menys el dia a dia. Si estudiar cada vegada és més complex i es fa més difícil per la pujada de les taxes universitàries, trobar feina ja és gairebé impossible, i trobar-ne una que t’agradi encara ho és més.

I és en aquest context de crisi econòmica, de l’Europa de les dues velocitats i de l’etern debat entre Catalunya i l’Estat —no només per la qüestió financera, però també— que les incerteses econòmiques s’apoderen de tota la població. I si disminueixen les prestacions d’atur i retallen les pensions en un moment en què es continua discutint al voltant de per què el nostre país regala cada any a canvi de res el 10% del nostre PIB per tal que d’altres ho tinguin tot pagat, també hi ha bones notícies.

Bones notícies, o esperançadores o noves maneres d’intentar pensar en l’economia, però en positiu. Ara que tot just fa un parell de dies del reivindicatiu 1 de maig, dia dels treballadors, on s’ha sortit al carrer per exigir el manteniment de l’Estat del benestar, cal tenir la vista posada a ser feliç.

Una bona manera de ser feliç podria començar, per exemple, en implicar-se en les demandes socials d’una millora de la qualitat de vida de les persones. Tradicionalment només la mobilització i la pressió de la societat ha fet sorgir iniciatives no només a favor dels més desafavorits, si no d’àmplies capes de la classe mitjana que veu que cada dos per tres paga més impostos i rep menys serveis.

Una altra manera de ser feliç, i aquesta ja s’inclina més cap al món filosòfic, però que és la base de qualsevol estat satisfactori personal, és el de no deure diners a ningú. No és qüestió de fer més amb menys, com porten repetint-nos des de fa tres anys —entre el 2007 i el 2010 negaven, fins i tot, l’existència de qualsevol problema econòmic—, sinó de fer allò que calgui amb allò del que hom disposa. Es tracta, doncs, d’ingressar més del que hom té com a despeses. Si s’ingressa menys, gastar menys.

Els catalans hem estat sempre grans estalviadors, però no només s’ha de saber guardar, sinó també saber invertir. A la Conca de Barberà sense anar més lluny, tenim petits grans emprenedors que, amb l’esforç i la dedicació d’hores i diners, han aconseguit tirar endavant per ells mateixos amb gran èxit.

Els emprenedors són també un dels col·lectius que més cal potenciar i que més èxit poden oferir a la nostra societat, i als nostres pobles. Gent amb empenta i decisió és el que cal, que imaginen projectes i, en lloc d’aparcar-los al calaix dels somnis, es proposin tirar-los endavant. Amb precaució, és clar, però intentar-ho al cap i a la fi.

Si els nostres pares i avis van apostar per comprar noves terres per tal de poder ampliar la collita i vendre’n els excedents o diversificar la producció per assegurar una millor garantia, altres van tirar endavant productes de pastisseria amb èxit, van obrir forns de pa o van apostar per comercialitzar, en una botiga, els productes que oferia la terra o el tèxtil.

La creació de petites i mitjanes empreses ha estat motivació d’uns pocs que han aconseguit donar feina a d’altres i, entre tots, tirar endavant aquests projectes somniats. Bars, restaurants, cafeteries, però també botigues de roba o de queviures. Els autònoms també han dinamitzat l’economia local, els fotògrafs, lampistes, paletes i rellotgers. I què me’n dieu dels quiosquers o dels que obriren cinemes, teatres o aules de repàs pels infants?

Només cal tenir una bona idea! Com ara...