En els darrers mesos, des que va esclatar aquesta mena de crisi —que alguns diuen que no és una crisi, sinó una estafa—, han estat diverses les persones que, d’una manera o d’una altra, es pregunten com amb tot el que s’ha arribat a retallar, tot el que hem vist d’immoral provinent dels escàndols més inversemblants… la gent no ha sortit al carrer a protestar. Francament, crec que una de les causes del perquè la gent no surt a protestar, ja que per menys, en altres països i situacions històriques, ja hauria esclatat una o diverses respostes, és la il·lusió de llibertat en la qual estem instal·lats. Per una banda, l’endeutament i la facilitat amb què avui dia es pot acomiadar qualsevol treballador, fa que hi hagi dues pors per protestar: la d’anar al carrer i, conseqüentment, la de no poder pagar els deutes. A més, i aquí entraria la il·lusió de llibertat, moltes de les frustracions es deixen anar a les xarxes socials, que creen la creença de llibertat. També l’existència de futbol diàriament fa que la frustració i l’enfadament també es canalitzin per aquí i cada dia és més ampla l’oferta de loteries i apostes vàries, que mantenen sempre la il·lusió que algun dia acabarem sent rics. Sumin, a tot això, una oferta televisiva per distreure majoritàriament una massa sense massa consciència crítica ni aspiracions a la vida i les targetes de crèdit que salven més a alguns de més d’un dia de gana. El còctel és una societat acrítica, pobra, contenta i endeutada.