Hi ha moments en els quals un té la sensació que són històrics i, per tant, irrepetibles i per ser gaudits amb tota la intensitat possible. Un d’aquests moments va ser, sense cap mena de dubte, el concert per la llibertat que es va viure el passat dissabte al Camp Nou, on noranta mil ànimes van unir-se per una proclama: reivindicar el dret a decidir amb la clara tendència a favor de la independència entre tots els presents. Malauradament, però, un té la convicció que el Govern espanyol no cedirà en el tema de la consulta i l’Estat quedarà retratat de cara a Europa i el món pel que és: un estat que encara viu sota els tics de la mentalitat imperialista i que compta amb unes estructures mentals i de funcionament pròpies del segle XIX. I és que la història ens demostra que cap de les antigues colònies espanyoles ha pogut desfer-se’n de forma pacífica; i, si no, que ho preguntin a alguns dels que encara reivindiquen “el espíritu bolivariano”. Lògicament, els catans estem fent les coses —penso jo— amb prou “puteria” i farem les coses pacíficament. No serà fàcil i, sens dubte, caldrà tenir molta mentalitat resistent, però aquesta història de 300 anys de matrimoni forçós penso també que servirà perquè, una vegada hagi passat el trauma de la separació, el nou Estat català i l’espanyol mantinguin unes relacions bones i estretes, sense constitucionals ni espolis pel mig.