Sempre m’ha fascinat la capacitat de la natura de renèixer, mai més ben dit, d’entre les pedres i inclús d’entre el ciment. Si us fixeu, a les ciutats, la natura utilitza la més mínima escletxa per treure el cap i tornar a intentar vestir de verd o d’altre color que li és propi, allò que l’home i el seu ciment li va arrabassar. I en aquest sentit, ha de ser motiu de satisfacció el fet que cada dia que passa, se senti més parlar de la realitat i la necessitat dels horts col·lectius. En aquest sentit, era molt gratificant veure a través de la televisió, la cara de satisfacció i l’orgull amb el que mostraven els veïns d’un barri de Barcelona l’hort que havien creat davant la crisi de la construcció, en un solar en el que finalment no s’hi havia edificat, tot i que estava destinat a tal efecte. També, en localitats com Montblanc o Valls, són ja realitat els programes dels horts socials i així, podríem anar sumant. I és que senyores i senyors, l’allau de persones cap a les ciutats, penso jo que ha estat com una mena de condemna per a la humanitat i ara, penso que ens trobem davant d’un canvi de cicle que en certa manera ens farà tornar a les arrels i a una idea que abans s’hauria catalogat de “hipisme” i que no és cap altre, que el noble art del cooperativisme. Estem a les braceroles del fenomen i aquest, anirà a més; i tan de bo que la natura pugui ressorgir enmig de l’asfalt per alimentar alguns dels seus fills penedits.