Tot i que, de moment, encara no sóc capaç d’endevinar el futur, personalment no les tenia totes i fins a l’últim moment vaig pensar que el COI podria haver acabat triant la candidatura de Madrid per organitzar uns jocs olímpics. Finalment i com tothom ja sap, va ser la candidatura japonesa la que es va acabar imposant i la candidatura de la capital d’Espanya no és que no acabés sent elegida, és que no va passar ni la primera de les cribes, imposant-se, finalment, el seny. I és que, senyores i senyors, el primer error de tot va ser la poca consciència d’esperar que triarien la candidatura d’un país que, diguin el que diguin, ha estat rescatat; un país que té difícil poder retornar el seu deute i que en ple mes d’agost només ha estat capaç de disminuir en 30 persones, la llista d’aturats oficialment inscrits. Un país que gasta sumes milionàries en línies d’alta velocitat de dubtosa amortització; un país on la presidenta de la comunitat postulant de la candidatura té un despatx més gran que el d’Obama; un país que té una despesa militar exagerada; que dissenya submarins que no floten; que té totes les estructures esquitxades de males pràctiques i el qui no ha robat s’ha enriquit especulant; un país on els tres poders de tota democràcia es confonen; un país on el domini d’idiomes brilla per la seva absència i un país que té un litigi per Gibraltar obert i tantes i tantes coses, que fan d’aquesta candidatura una quimera inviable.