Amb l’emoció, l’entusiasme i la transcendència de la Via Catalana em poso a escriure aquesta crònica de l’Onze de Setembre. Avui ha estat un dia increïble, dels que podem assenyalar orgullosos i profundament satisfets, constatant que la societat catalana desitja, vol, però sobretot mereix el seu futur, la llibertat. I la mereix, no només per totes les raons històrico-polítiques, econòmiques i lingüístico-culturals, ara d’una manera més marcada, mereix la llibertat, perquè és un poble àgil, viu i que és capaç d’agrupar-se, d’organitzar-se i de treballar plegats per a la col·lectivitat. I ressalto aquest tret, perquè és un element característic de la nostra societat, qui més qui menys tothom és o té algú a la família que participa d’un grup associatiu. Tan sigui de veïns, joves, escoltes, cultural, del seguici popular, lectura, música, esport, i tants i diferents com un pugui pensar. Hem d’estar orgullosos de la nostra societat civil, de la nostra implicació i il·lusió. El nostre treball i la nostra exigència d’un futur que ens pertoqui i que sigui nostre ens durà a obtenir el millor obsequi i les millors eines que pot tenir un poble, un estat.

Avui, a quarts de quatre, vestits amb la samarreta groga corporativa, anàvem cap al nostre tram. Un mar groc de gent s’expandia al llarg de Catalunya, buscant la seva zona, comentant la importància de la Diada d’avui, rient i cantant a favor de la independència. Aquí i allà anàvem trobant amics i coneixent nova gent. Hem trobat covilatans de Montblanc decidits a fer pinya i a contribuir a crear aquesta Via Catalana, aquest somni col·lectiu. Uns companys de tram venien de Barcelona, es veu que s’havien apuntat per anar més al sud, perquè a la capital tot estava ple. Fins i tot gent del País Valencià que havia agafat un dia de vacances –perquè allà avui és laborable– i ha pujat al Principat per poder agafar-se de les mans i enfortir la cadena.

Una furgoneta amb una bandera de Bretanya anava aplaudint-nos i donant-nos ànims, al llarg dels trams podia veure’s una cadena d’estelades voleiant, banderoles i tants somriures que omplien d’alegria l’ambient.

Tothom, nosaltres també, abans i després d’agafar-nos les mans, vinga a fer fotos. Hi havia gent que havia portat cadiretes, altres neveres portàtils, tots estàvem preparats. El nostre responsable de tram, amb el seu megàfon, anava d’un costat a l’altre informant sobre el nostre tram i donant notícia de la Via arreu de Catalunya. Cap a tres quarts de cinc ens ha comunicat, exuberant, que tots els trams del país estaven complets! L’entusiasme era palpable, tothom lluïa un somriure als llavis, cadascú de nosaltres sentia la importància real, simbòlica i internacional d’aquest fet. Omplir una cadena, de punta a punta de Catalunya, amb la voluntat de la gent, des de baix cap a dalt, un orgull. Poc després de les 17 h ja estàvem tots enllaçats, la gent que escoltava la ràdio avisava, diuen que falten 30 segons, 7... un compte enrere ple d’emoció, i a les 17:14 h s’ha creat el moment més màgic. Campanes d’arreu del territori posaven so a les sensacions, la corrent independentista ha passat per totes les mans de la Via, sentimentalment la corrent passava també per la Catalunya Nord i el País Valencià, i ha unit i fet visible al món la nostra causa, tal com ho va fer la Via Bàltica l’any 1989.

La gent anava dient que arribava el fotògraf, secció per secció, s’anava plasmant per al futur la nostra acció del present. I llavors començaven més càntics, i els del costat deien que a la ràdio explicaven que hi havia trams amb dobles i triples cadenes de la gentada que hi havia! Quan s’ha acabat la cadena, a les 18 h, hem cantat tots junts Els Segadors i tothom cívicament i tranquil·la hem anat desfilant.

Les carreteres que s’havien tallat han tornat poc a poc al trànsit habitual. Els helicòpters i avionetes que ja a quarts de cinc volaven enregistrant o donant testimoni de la mobilització, i durant tota l’estona que ha durat la cadena han anat passant cap a una banda, l’altra i torna-hi, han retornat al seu origen.

I justament avui divendres 13 de setembre fa 4 anys d’aquella votació a Arenys de Munt, d’aquell referèndum per la independència, que va ser l’esclat que va obrir tantes i tantes mobilitzacions i consultes al llarg del territori. Amb un país així som imparables!.