La inventiva de la quitxalla no té límits. Aquesta és la conclusió bàsica a què es pot arribar quan hom analitza els seus jocs, les actuacions en l’estona de lleure. Tot el que es pot arribar a fer amb les joguines, eh? Bé, això abans, perquè sembla que ara només cal endollar la pantalla, i au, que es distreguin mirant la tele, amb els videojocs o la maquineta aquesta dels trons.

No vull posar-me nostàlgic i menys en un to moralista, però si ja passem tota la vida, cada vegada més, davant de les pantalles, que com a mínim els petits no comencin a jugar amb elles, o que no es passin tot el dia en simuladors virtuals, disparant i fent descarrilar cotxes, amb sang i violència arreu; que vegin que hi ha altres coses, que la imaginació també té el seu paper. I precisament en el paper pot haver-hi una molt bona font d’imaginació. Recordin tot el que es pot fer a partir d’anar doblegant un full de paper.

Els del meu curs, a l’hora del pati sempre acostumàvem a jugar a futbol, és cert. Fora de l’escola, però, en aquells temps no era estrany passar la tarda, sobretot als estius, jugant a “fet i amagar” o a l’“un-dos-tres, pica paret”. No estic parlant de fa tant, eh? També anava a temporades, m’imagino com ara. En sec es posava de moda la baldufa, i se’n podien trobar mil formes i colors, durant un parell de mesos tothom portava la seva, tothom n’era suposadament expert i en dominava la tècnica, giraven i giraven.

Sense saber-ne el motiu, poc després, les baldufes ja no eren a l’ordre del dia, sinó que calia disposar dels cromos de Bola de Drac, aquells dibuixos animats en els quals Son Goku i els seus anaven a buscar les boles d’un drac meravellós que, en cas de ser recopilades, podia fer complir el desig que se li formulés. No el recorden? Vestit de vermell, amb un bastó, al damunt d’un núvol volador, acompanyat per en Fullet Tortuga i fent kame-hames a aquells que volien destruir el planeta. Farà un parell d’anys que els tornen a emetre, després d’uns anys de parèntesi.

Tot això venia perquè aquest cap de setmana, a Montblanc, és el Clickània, i és clar, vulgueu o no, un recorda aquelles hores en què les històries de clicks es feien les protagonistes de l’habitació. Oh tempora! Oh mores! Si hom tenia aquells petits personatges a la vora, qui podia desitjar cap altra distracció? No voldria jo ara fer propaganda gratuïta de marques comercials privades, però he de reconèixer que vaig passar-hi molt bones estones.

Recordo una anècdota personal força il·lustrativa vinculada amb els clicks, que demostra com sovint la personalitat de les persones ja es comença a concretar des de ben d’hora. El context no el recordo amb exactitud, potser devia ser un aniversari? El fet és que em deixaven triar entre la possibilitat de disposar del mític i inigualable vaixell pirata dels clicks o (expectació...) el vaixell normal i corrent dels clicks. Els companys de classe tampoc van acabar mai d’entendre com algú podent triar entre el misteriós i aventurer buc de corsaris, tresors i batalles de les corrents d’aigua i tempestes del mar del sud amb sabres i presoners; acabés escollint –com seria el meu cas– la barca de vela mediterrània d’aigües pausades i cristal·lines, d’idíl·lica quietud.

Els vaixells eren un dels plats forts d’aquests ninotets, dels que ara hi ha un fotimer de tipologies, segurament incomptables, però llavors bàsicament hi havia indis, vaquers, mariners, comerciants, camperols i guerrers medievals. I amb tots ells podien dissenyar-se històries increïbles, trames de Hollywood i es feia volar la imaginació. On els devia deixar?

Aquesta és una de les possibilitats lúdiques dels infants, i dels que ja no ho són tant, però n’hi ha moltes més, algunes de les quals ja les hem apuntat, i que poden tenir lloc en places i carrers.

I què, a què jugava vostè de petit?