Per què una novel·la emmarcada en la Catalunya rural d’inicis del segle XX?
A principis del segle XX, la Catalunya rural va ser escenari de profundes tensions socials. Influïts per les idees de la Revolució Russa, els joves jornalers van enfrontar-se als terratinents i als poders establerts, amb el lema “La terra és per a qui la treballa”. És l’època de la 1a República, la dictadura de Primo de Rivera i els esdeveniments previs a la Guerra Civil.

Per a mi, aquesta és l’època de joventut dels meus avis. Una època que va desembocar en una guerra que va dividir la meva família i que a casa es mencionava, però no se’n parlava. Aquesta novel·la ha estat l’excusa perfecta per reconstruir des de la ficció aquelles històries que ells mai em van voler explicar.

Com ha estat el treball de documentació històrica per a la realització de la novel·la?
Ha estat apassionant, de vegades fins i tot l’excusa perfecta per no haver d’escriure. Escriure feia mandra, però investigar els fets històrics, sobretot en l’àmbit rural, era engrescador. Vaig descobrir un llibre del meu oncle, Miquel Olivé Porté, que va liderar la mobilització dels jornalers a la Conca de Barberà. Allí hi vaig trobar tot de detalls sobre els esdeveniments de l’època, escrits en primera persona, que em van ajudar molt a situar la trama de la novel·la.

L’hemeroteca de La Vanguardia va ser una altra de les meves fonts de documentació i de procrastinació. Em vaig passar hores i hores llegint els diaris de l’època.

Aquesta novel·la també m’ha permès endinsar-me en temes diversos, com els llibres que es llegien en aquella època, la història d’Andorra, el contraban, l’arribada de la ràdio, la instal·lació de la llum a les cases o els camps de refugiats republicans a França.

La protagonista és la Camèlia. La podríem definir com una jove idealista?
Sí, la Camèlia és una jove idealista. Somia en un món on les dones tinguin els mateixos drets que els homes, els pobres les mateixes oportunitats que els rics i tothom tingui accés a l’educació. Defensa fermament els seus valors —justícia, honestedat, llibertat...—, i això la porta sovint a conflictes. No pot evitar qüestionar l’autoritat i les normes establertes —com la religió, les tradicions i altres convencions socials.

Malgrat ser una dona idealista, la vida l’atraparà amb una contradicció: tot i que odia les mentides, no podrà escapar del seu secret.

Què has volgut transmetre en aquesta novel·la?
En aquesta novel·la he intentat transmetre els meus valors, l’autenticitat, la coherència, la feina ben feta, l’amor per la terra... Valors que estan molt arrelats a la nostra tradició familiar.

La protagonista és una noia apassionada per la lectura. És un picada d’ullet o crítica cap a una societat que cada cop aposta menys per la lectura?
En realitat és una reflexió. Avui en dia donem per garantit el dret a l’educació i la igualtat entre els homes i les dones. Ens hem oblidat molt ràpidament que les nostres padrines, fins i tot les nostres mares, no van tenir accés a aquesta educació. La meva mare amb 11 anys ja treballava i a l’escola del poble amb prou feines va aprendre a escriure. A través d’aquesta història faig una reflexió sobre la importància de la lectura i l’impacte que pot tenir en les persones.

Per què el títol ‘El secret de l’Harmonia’? D’on surt?
El títol El secret de l’Harmonia és un joc de paraules. Harmonia representa un dels meus valors més profunds: la pau. Malauradament, la naturalesa humana tendeix al conflicte, que es manifesta en tots els àmbits, des de les relacions familiars fins a les nacions. I no et puc dir massa més… Ho descobrireu quan llegiu la història.

Es tracta de la teva primera novel·la. Què t’acaba portant a escriure una primera novel·la?
L’Espluga ha estat un poble des d’on de sempre s’ha promogut l’escriptura amb el Certamen Literari, els Premis Baldiri Reixach.... A 1r d’EGB em vaig presentar al Certamen Literari amb una poesia i vaig guanyar un premi. A partir d’aleshores, quan arribava de l’escola escrivia poesies. Primer a mà i quan les tenia polides les passava a màquina, amb paper de carbó per tenir-ne tres còpies. El meu somni era escriure un llibre, en aquell moment de poesies. Em vaig fer més gran i me’n vaig oblidar. Amb els anys em vaig tornar perfeccionista i vaig pensar que no en sabia prou.

Escriure i llegir sempre m’ha agradat, però pensava que no en sabia prou. El 2021, arran d’un procés de creixement personal, vaig reconnectar amb aquella nena que volia ser escriptora. En algun moment vaig fer la reflexió de: “De què em penediria en el moment de morir?”. I ho vaig veure clar, de no haver-me atrevit a escriure un llibre. I vaig entendre que l’únic que m’aturava era la por. Així que vaig iniciar un treball de superació per convertir-me en la persona que era capaç d’escriure el llibre. I això em va portar a la formació de coaching i a l’escola d’escriptura de l’Ateneu de Barcelona.

T’animes a escriure la novel·la arran del pas per l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Com has viscut el procés de creativitat per afrontar la novel·la?
Quan vaig arribar a l’Ateneu el meu principal objectiu era aprendre a escriure. No era conscient que el curs de narrativa acabava amb un projecte de novel·la. El curs avançava i jo no tenia projecte, fins un dia que en un exercici de monòleg interior va sortir una veu que per a mi no tenia res —era molt propera, molt de padrina— però que va agradar molt. La professora em va dir que la meva novel·la havia d’anar per aquí. I així és com va sorgir la idea del projecte de novel·la. Jo mai li vaig dir novel·la perquè una novel·la és per a escriptors experts. El meu era un projecte de novel·la que vaig organitzar en escenes. Jo sempre vaig escriure escenes, per aprendre. Eren el vehicle que em permetia experimentar amb les tècniques d’escriptura que aprenia a l’escola i trobar el meu propi estil.

La creativitat és difícil de trobar. Són moltes escenes i molts conflictes... Ho he aprofitat tot. Històries familiars, coses que he llegit, experiències... Sovint la realitat supera la ficció, així que algunes coses estan inspirades en fets reals que he transformat en ficció. Com deia la meva professora de l’Ateneu, els escriptors trafiquem amb vides, en el sentit que manipulem vides reals i les convertim en personatges de ficció.