El mite d’Europa

Europa. Aquesta paraula que vol dir tantes coses. Europa, paraula plana, tres síl·labes, un diftong decreixent inicial. Uns quants sons enllaçats i un contínuum de significats que se’n deriven. 


Des de la mitologia grega se’ns parla d’una dona fenícia que Zeus volia seduir. Una princesa que tot collint flors vora d’una platja a Sidó o Tir, l’actual Líban, va ser albirada pel déu que, de sobte, se’n va enamorar. Llavors, aquest va transformar-se en brau per no aixecar sospites i s’hi atansà cautelosament; ella, veient que era tranquil, va voler asseure’s al seu llom, i aleshores l’animal arrencà a córrer i se l’emportà fins a Creta. Aquest és el mite conegut com El rapte d’Europa, que va ser el que donà lloc al nom del continent.


Aquest relat ha estat reelaborat al llarg de la història a través de la literatura i les arts. Per citar-ne alguns quadres, ens remuntarem per començar al segle XVI, quan Tiziano en pinta una tela, que precisament al cap d’un segle Rubens reelaboraria. En el quadre es veu la princesa Europa com fa voleiar un vel vermellós mentre és transportada per l’enorme brau. Al cel hi ha dos angelets amb un arc i una fletxa que es miren l’escena. Sota, un angelet damunt d’una tortuga neda al costat de les dues figures, i lluny a la platja es veuen dos personatges que acaben d’arribar corrents per la platja davant de l’aigua, com tractant d’evitar l’inevitable desenllaç de l’escena. Aquests quadres, que representen la mateixa escena, es troben posteriorment també en una escena d’un quadre de Velázquez, Les filadores, del segle XVII.


  Seguint amb la interpretació del mite al llarg de la història ara ja al segle XX, veiem l’exemple d’una sèrie de quadres del pintor català nascut a Montblanc Palau Ferré. Un cop l’artista va tornar de la seva etapa de París i va instal·lar-se a Catalunya, va crear una sèrie d’obres cubistes dedicades a aquest mite clàssic. En els llenços s’hi veu la interconnexió amb les obres de Tiziano, Rubens i Velázquez. El vel vermell d’Europa, la noia damunt de l’altiu brau cretenc, en una disposició de Palau Ferré que aporta el dinamisme i el moviment d’una visió diagonal de l’obra. Els peixos neden en el mar mentre en el cel expressionista llueix el sol. La tria cromàtica del pintor és basa en una combinació espacial dels colors essencials i primaris —groc, vermell i blau.


De l’art que reelabora i mostra els mites clàssics a cada una de les seves generacions, segons els moviments i cànons de cada època, arribem ara al nom de la donzella, al nom del continent.


Així, pel que fa a Europa pròpiament, existeixen dues versions per explicar-ne la possible provinença, és a dir, quina n’és l’etimologia. Tal com recorda el filòleg Antoni Janer, una primera teoria indica que el nom del continent podria vincular-se al mot semític ereb, perquè si ens posicionem a la zona de l’Àsia, Europa queda a l’oest, i així seria “la terra on es pon el sol”. De fet la paraula occident té la mateixa idea, és la terra on “mor” (occido en llatí) el sol. Una segona possible explicació seria que el mot provindria del grec: d’euros i d’ops, que significarien ‘ample’ i ‘mirada’ respectivament.


 Europa és moltes coses en un sol nom: és l’Europa occidental, la central i l’oriental. És la del sud i la del nord, és la mediterrània i l’atlàntica. És la insular i la continental. És la dels pobles i els estats, la política i l’econòmica i financera. És les vicissituds històriques, les batalles, les aliances i traïcions. L’arquitectura i els monuments que ens han quedat.

 

Durant el romanticisme vam beure de l’edat mitjana per entendre i bastir els nostres passats i presents. Però, i ara, quin futur espera a Europa? No ho sabem, només els historiadors del futur ens podran connectar els punts d’avui en dia en un relat de causes i efectes. Només sabem que entre temes econòmics, institucions, intercanvis comercials, relacions culturals, migracions... les qüestions i els reptes són enormes. Esperem que Europa no acabi raptada al segle XXI, sinó que pugui exercir els drets que li hauria de donar una societat com l’actual per humanitzar-se i assolir un estat del benestar digne i conscient.