Llacs de Pessons

Aquell dia volíem fer una ruta que ens retornés uns paisatges formidables, i per això vam dirigir-nos cap a un indret que prometia molt, a l’est d’Andorra, per caminar per ni més ni menys que un conjunt de sis llacs d’alta muntanya, els llacs de Pessons.


Vam deixar el cotxe en uns aparcaments preparats per a un gran nombre de vehicles, que segurament en època hivernal, amb les pistes d’esquí allà mateix, deuen estar plens de gom a gom. Però aquell dia els cotxes eren més aviat pocs. Vam començar a pujar, a peu, fins que vam veure a mà dreta un restaurant a la riba del llac. Com que també s’hi pot arribar en cotxe, si no tenim ganes de caminar però volem gaudir del primer llac i dinar allà, també és una bona opció.


La vista d’aquella primera extensió d’aigua ja valia molt la pujada feta. Un llac que reflectia el cel com un mirall, envoltat de grans pedres blanquinoses i grisoses que senyalaven el camí que hauríem de seguir la resta de la jornada. Passant de roca en roca, de pedra en pedra, buscant els senyals de la ruta, pujant i breument enfilant-nos quan era necessari vam arribar al segon estany. Allà vam aturar-nos sota un arbre per descansar i contemplar amb els ulls ben oberts aquell paisatge ple de serenitat. Hi havia una altra família prop nostre, tots estàvem absorts, observant.


Quan vam reprendre el camí vam trobar-nos una família alemanya amb una nena de tres anys que caminava alguns trossos a peu, agafada de la mà del seu pare, anaven lentament, fent via, i quan calia paraven o bé en els trossos més complicats per a un infant el pare la portava a la motxilla. La mare, per part seva, portava a la motxilla un bebè d’un any i escaig, adormit tranquil·lament. Hi vam parlar i ens deien que per ells el més bonic era fer un tros de la ruta, per poc que fos, amb els seus fills i fruir.


I nosaltres sentíem el mateix, érem enmig de la natura, a l’alta muntanya, caminant en una petita zona del Pirineu, descobríem estanys que reflectien el cel i ens donaven pau. Caminéssim molt o poc, cada passa i cada minut ens acostaven una mica més al gaudi de la natura.


Aquella no era una ruta per anar passejant amb sandàlies. Tot era bàsicament pedra i roca, però tampoc era complicada, si una nena de tres anys podia fer-ne trossos. En tot cas, fer-la sencera i sense pressa era dedicar-hi una bona part del dia.


I així vam anar arribant a un llac i a un altre. Volíem omplir-nos d’aquelles imatges de bellesa i recordar-les intensament al llarg dels següents mesos. Com que els records no es gasten, sempre els podem evocar.


I camina que caminaràs érem al darrer llac, el sisè, quan vam sentir uns trons a la llunyania. De cop i volta i del no-res, sense previ avís, van aparèixer uns núvols grisos que no havien estat previstos per la pàgina web on havíem consultat el temps. Ens vam mirar entre nosaltres i vam dir-nos que tant de bo que si hi havia d’haver tempesta fos al cap d’una bona estona. Havíem de tenir temps d’arribar al cotxe! O com a mínim al restaurant, però no sabíem si continuaria obert.


Els trons no es van aturar gaire estona i nosaltres vam començar la baixada tan ràpid com el nostre sentit de la seguretat en les gambades i trepitjades ens permetia. Ràpid, ràpid, els núvols s’anaven atansant, inexorablement. Al tercer llac vam trobar una família que estava xipollejant els peus a l’aigua, sorprenentment aliena a l’estat meteorològic que estava a punt d’envoltar-nos, i tot i els trons que difícilment es podien ignorar.


Nosaltres seguíem baixant, la família alemanya havia començat la davallada també a tota velocitat. Al segon llac vam veure una família que anava baixant, però bastant tranquil·lament. I al primer llac hi havia un petit grup adult que estava fent petar la xerrada i assenyalaven les muntanyes, però sense intenció d’anar a aixoplugar-se. Notàvem el vent com es transformava en aquell tan característic previ a les tempestes. Ràpid, ràpid.


Al cap d’una estona accelerant encara més, vam arribar a l’aparcament, la família alemanya també. Vam entrar al cotxe i... va començar a ploure a bots i barrals.